Tots utilitzem esponges i/o raspalls de cuina per rentar plats, cassoles o altres estris però també per rentar superfícies com l’aigüera, el taulell de cuina, la fusta per tallar o la nevera.

Els fregalls absorbeixen volums importants d’aigua i altres fluids i la majoria de cops queden humits fins al pròxim cop que tornen a fer-se servir, convertint-se en un ‘medi’ òptim per un ràpid creixement bacterià; si aconseguim que s’assequin, el creixement bacterià es redueix molt o directament els bacteris moren.

Existeix força informació al voltant de la càrrega de bacteris i virus i les esponges de cuina i la capacitat de poder transferir part d’aquests microorganismes quan netegem superfícies i actuar indirectament com a un reservori de patògens i ser un medi molt eficaç per transmissió d’aquests. Hi ha molt poca informació publicada respecte als raspalls, la seva utilització i el sobre creixement de microorganismes. És un estri que s’utilitza molt al nord d’Europa i el que està clar és que no té la capacitat d’absorbir tanta aigua com una esponja i, per tant, el volum de creixement i probabilitat de transmissió serà menor. També s’asseca més ràpidament que una esponja.

Els detergents per rentar els plats ajuden força a controlar el creixement, però no són eficaços si al fregall o raspall queden restes de matèria orgànica, ja que la humitat afavorirà que a partir d’aquestes restes els microorganismes tornin a créixer.

L’estudi que us proposo avui va tenir dos objectius: un primer objectiu revisar la legislació-recomanacions existents a nivell europeu aplicable a l’ús d’esponges i raspalls i un segon objectiu, agafar mostres de fregalls i raspalls a gairebé 10000 llars de 10 països europeus i valorar el creixement i supervivència dels microorganismes de les mostres recol·lectades. Els autors van trobar molt poca informació a sobre seguretat alimentària i l’ús d’esponges i raspalls, tant a diferents països europeus com a l’Organització Mundial de la Salut (OMS); la majoria de recomanacions només se centren en l’ús dels draps de cuina. A Dinamarca i França es recomana netejar els esquitxos i sucs de carn amb paper de cuina i en general es recomana netejar i/o substituir fregalls i raspalls amb freqüència. L’ús de fregalls no està recomanat a Alemanya ni per l’OMS. Les autoritats alemanyes recomanen netejar/desinfectar el raspall dins del rentaplats i a França es recomana netejar/desinfectar els fregalls per ebullició, deixant-los en remull amb llexiu (o altres desinfectants) o posant-los al microones.

Després d’observar els resultats al laboratori, els autors conclouen que els raspalls són molt més higiènics que les esponges; microorganismes com el Campylobacter o Salmonella (ambdós patògens) podien persistir en les esponges fins a una setmana; hi ha un augment de la proporció de bacteris gram-negatiu (la majoria patògens) i Pseudomonas (patogen) amb el pas del temps en esponges. Els autors recomanen potenciar l’ús dels raspalls, substituir fregalls i raspalls que hagin pogut estar en contacte amb esquitxos de sucs provinents de carn o aviram, desinfectar periòdicament tant esponges com raspalls amb sabó de rentar plats, clor o bullint-los (si és possible….).

BIBLIOGRAFIA

—> doi.org: 10.1016/j.ijfoodmicro.2020.108928

ESP.- Microorganismos, estropajos y cepillos de cocina.

Todos utilizamos estropajos y/o cepillos de cocina para lavar platos, cazuelas u otros utensilios pero también para lavar superficies como el fregadero, la encimera, la tabla para cortar o la nevera.

Los estropajos absorben volúmenes importantes de agua y otros fluidos y la mayoría de veces quedan húmedos hasta la próxima vez que vuelven a utilizarse, convirtiéndose en un 'medio' óptimo para un rápido crecimiento bacteriano; si conseguimos que se sequen, el crecimiento bacteriano se reduce mucho o directamente las bacterias mueren.

Existen bastantes estudios científicos acerca de la carga de bacterias y virus en estropajos de cocina y la capacidad de poder transferir parte de estos microorganismos cuando limpiamos superficies y actuar indirectamente como un reservorio de patógenos y ser un medio muy eficaz para transmisión de éstos. Hay muy poca información publicada respecto a los cepillos, su utilización y sobre crecimiento de microorganismos. Es un utensilio que se utiliza mucho en el norte de Europa y lo que está claro es que no tiene la capacidad de absorber tanta agua como una esponja y, por tanto, el volumen de crecimiento y probabilidad de transmisión será menor. También se seca más rápidamente que un estropajo.

Los detergentes para lavar los platos ayudan bastante a controlar el crecimiento, pero no son eficaces si en el estropajo o cepillo quedan restos de materia orgánica, ya que la humedad favorecerá que a partir de estos restos los microorganismos vuelvan a crecer.

El estudio que os propongo hoy tuvo dos objetivos: un primer objetivo revisar la legislación-recomendaciones existentes a nivel europeo aplicable al uso de estropajos y cepillos y un segundo objetivo, tomar muestras de estropajos y cepillos en casi 10000 hogares de 10 países europeos y valorar el crecimiento y supervivencia de los microorganismos de las muestras recolectadas. Los autores encontraron muy poca información sobre seguridad alimentaria y el uso de estropajos y cepillos, tanto en la legislación de diferentes países europeos como en la Organización Mundial de la Salud (OMS); la mayoría de recomendaciones sólo se centran en el uso de los trapos de cocina. En Dinamarca y Francia se recomienda limpiar las salpicaduras y jugos de carne con papel de cocina y en general se recomienda limpiar y/o sustituir estropajos y cepillos con frecuencia. El uso de estropajos no está recomendado en Alemania ni tampoco por la OMS. Las autoridades alemanas recomiendan limpiar/desinfectar el cepillo dentro del lavavajillas y en Francia se recomienda limpiar/desinfectar las esponjas de cocina por ebullición, dejándolas en remojo con lejía (u otros desinfectantes) o poniéndolas en el microondas.

Tras observar los resultados en el laboratorio, los autores concluyen que los cepillos son mucho más higiénicos que los estropajos; microorganismos como el Campylobacter o Salmonella (ambos patógenos) podían persistir en los estropajos hasta una semana; con el paso del tiempo hay un aumento de la proporción de bacterias gram-negativas (la mayoría patógenas) y Pseudomonas (patógenas) en los estropajos. Los autores recomiendan potenciar el uso de los cepillos, sustituir estropajos y cepillos que hayan podido estar en contacto con salpicaduras de jugos provenientes de carne o aves, desinfectar periódicamente tanto estropajos como cepillos con jabón de lavar platos, cloro o hirviéndolos (si es posible....).

L’Agència Catalana de Seguretat Alimentària defineix als retardants de flama bromats (BFR) com: ‘Els retardants de flama bromats (BFR) són barreges de substàncies químiques artificials que s’afegeixen a una àm­plia varietat de productes perquè siguin menys inflamables. Se solen utilitzar en plàstics, tèxtils i material elèctric i elec­trònic’…….’Els re­tardants de flama bromats poden passar al medi i contaminar l’aire, el sòl i l’aigua, i entrar a la cadena alimentària. Per la seva naturalesa persistent i bioacumu­lativa, es poden trobar principalment en els aliments d’origen animal, com el peix, la carn, la llet i els productes derivats. Els seus efectes tòxics potencials se cen­tren en la capacitat que tenen d’actuar com a disruptors endocrins o també provocar trastorns de la conducta’. La generació de nou plàstic a partir del reciclatge de plàstic que podria contenir BFR, explicaria la presència d’aquesta substància en productes com plàstics per ús culinari o joguets. Existeixen molts articles que han detectat en diferents mostres aleatòries a Europa, la presència de nivells excessius de BFR en articles de cuina (‘utensilis de plàstic de color negre’) i joguets. Els compostos bromats tenen una elevada afinitat per les substàncies greixoses i el fet de cuinar amb oli o altres tipus de greix fa que la transferència d’aquest tòxic al menjar sigui molt considerable i per tant que ens puguem contaminar i acumular-lo molt fàcilment. Els científics però no consideren preocupant la transferència de compostos bromats a través de la pell pel contacte per exemple de les mans amb el mànec de plàstic de l’estri, això si, el contacte diari total hauria de ser inferior a 15 minuts. Millor fusta?

BIBLIOGRAFIA

—> doi.org: 10.1016/j.scitotenv.2017.08.173

ESP.-…(‘utensilios de plástico de color negro’)

La Agencia Catalana de Seguridad Alimentaria define a los retardantes de llama bromados (BFR) como: 'Los retardantes de llama bromados (BFR) son mezclas de sustancias químicas artificiales que se añaden a una amplia variedad de productos para que sean menos inflamables. Se suelen utilizar en plásticos, textiles y material eléctrico y electrónico'.......'Los retardantes de llama bromados pueden pasar al medio y contaminar el aire, el suelo y el agua, y entrar en la cadena alimentaria. Por su naturaleza persistente y bioacumulativa, pueden encontrarse principalmente en los alimentos de origen animal, como el pescado, la carne, la leche y los productos derivados. Sus potenciales efectos tóxicos se centran en la capacidad que tienen de actuar como disruptores endocrinos o también provocar trastornos de la conducta'. La generación de nuevo plástico a partir del reciclaje de plástico que podría contener BFR explicaría la presencia de esta sustancia en productos como plásticos para uso culinario o juguetes. Existen muchos artículos que han detectado en diferentes muestras aleatorias en Europa, la presencia de niveles excesivos de BFR en artículos de cocina (utensilios de plástico de color negro) y juguetes. Los compuestos bromados tienen una elevada afinidad por las sustancias grasas y el hecho de cocinar con aceite u otros tipos de grasa hace que la transferencia de este tóxico a la comida sea muy considerable y por tanto que podamos contaminarnos y acumularlo muy fácilmente. Los científicos sin embargo no consideran preocupante la transferencia de compuestos bromados a través de la piel por el contacto por ejemplo de las manos con el mango de plástico del utensilio, eso sí, el contacto diario total debería ser inferior a 15 minutos. ¿Mejor madera?

Els epidemiòlegs calculen que globalment l’any 2016 gairebé 2 mil milions de persones patien sobrepès dels quals 650 milions eren obesos; en el període 1975-2016 s’havia triplicat el nombre de casos. Se sap que el sobrepès i obesitat fa disparar el risc de diabetis mellitus tipus 2, malalties cardiovasculars i certs càncers. La principal causa de sobrepès és un desequilibri entre la ingesta i despesa calòrica, per tant, s’aconsella un canvi de l’estil de vida fent dieta i augmentar l’activitat física. En el passat diversos estudis observacionals van detectar una millora entre obesitat i la ingesta de cereals integrals i les comorbiditats associades (nombre de casos de diabetis mellitus i malaltia cardiovascular); encara que no estava del tot clar si els resultats positius eren deguts als cereals integrals o que la ingesta de cereals integrals eren un component més d’un canvi generalitzat cap a un estil de vida saludable.

Una de les substàncies que contenen els cereals integrals és la fibra dietètica (FD) i depenent del país del món en què ens trobem es recomana una ingesta entre 20-38 gr/dia; que en la majoria dels casos no s’assoleix. La ingesta de FD, substància només present en els vegetals, ens ajuda entre altres, a controlar la glicèmia en sang, disminuir el colesterol, regular la pressió arterial, pèrdua de pes, millora dels sistema immune, etc. Del total de FD que ingerim, depenent dels avantatges que ens aporti podem subdividir-la en dos grans grups: la FD insoluble (FDI) que principalment dona volum a la femta i la FD soluble (FDS) que es pot dissoldre en aigua i sucs digestius i que faciliten la posterior fermentació per la microbiota intestinal (‘combustible’ per als bacteris intestinals’). Un dels productes que s’obté de la fermentació de la FDS són els àcids grassos de cadena curta (AGCC) i des de fa temps està palès el paper que juga la diversitat de la microbiota i la producció d’AGCC en l’obesitat i altres alteracions metabòliques. La metaanàlisi que us porto avui va incloure 22 estudis controlats i aleatoritzats i va suplementar-se a subjectes amb sobrepès i obesitat (índex de massa corporal des de 25->68 kg/m2) amb una mitjana d’11 g/dia de FDS al voltant de disset setmanes. Els resultats ho diuen tot, a partir de 3 g/dia ja s’observen beneficis i a mesura que s’incrementa la ingesta de FDS augmenten en paral·lel els efectes beneficiosos. Es recomana una ingesta progressiva de FDS en un període de dotze setmanes per evitar flatulències i altres malestars. Els participants van disminuir el seu índex de massa corporal, el perímetre de cintura, van perdre una mitjana de gairebé 2 kg en 12 setmanes i sobretot va veure’s reduïda de forma significativa la quantitat d’insulina en sang en dejú i l’índex HOMA-IR (índex que mesura la resistència a la insulina). Un cop més, la nostra elecció i l’assesorament dietètic professional són determinants alhora de modelar i millorar la nostra salut actual i futura.

BIBLIOGRAFIA:

–> Doi: 10.3390/nu14132627

ESP.-Fibra y sobrepeso/obesidad

Los epidemiólogos calculan que globalmente en 2016 casi 2 mil millones de personas sufrían sobrepeso de los que 650 millones eran obesos; en el período 1975-2016 se había triplicado el número de casos. Se sabe que el sobrepeso y la obesidad hace disparar el riesgo de diabetes mellitus tipo 2, enfermedades cardiovasculares y ciertos cánceres. La principal causa de sobrepeso es un desequilibrio entre la ingesta y gasto calórico, por tanto, se aconseja un cambio del estilo de vida haciendo dieta y aumentando la actividad física. En el pasado varios estudios observacionales detectaron una mejora entre obesidad y la ingesta de cereales integrales y las comorbilidades asociadas (número de casos de diabetes mellitus y enfermedad cardiovascular); aunque no estaba del todo claro si los resultados positivos se debían a los cereales integrales o que la ingesta de cereales integrales eran un componente más de un cambio generalizado hacia un estilo de vida saludable. Una de las sustancias que contienen los cereales integrales es la fibra dietética (FD) y dependiendo del país del mundo en el que nos encontremos se recomienda una ingesta entre 20-38 gr/día; que en la mayoría de los casos no se logra. La ingesta de FD, sólo presente en los vegetales nos ayuda, entre otros, a controlar la glicemia, disminuir colesterol, regular la presión arterial, pérdida de peso, mejora del sistema inmune, etc. Del total de FD que ingerimos, dependiendo de las ventajas que nos aporte podemos subdividirla en dos grandes grupos. La FD insoluble (FDI) que principalmente da volumen a las heces y la FD soluble (FDS) que se puede disolver en agua y jugos digestivos y que facilitan la posterior fermentación por la microbiota intestinal ('combustible' para las bacterias intestinales'). Uno de los productos que se obtiene de la fermentación de la FDS son los ácidos grasos de cadena corta (AGCC) y desde hace tiempo está patente el papel que juega la diversidad de la microbiota y la producción de AGCC en la obesidad y otras alteraciones metabólicas. El metaanálisis que os propongo hoy incluyó 22 estudios controlados y aleatorizados con 1428 participantes y se suplementó a sujetos con sobrepeso y obesidad (índice de masa corporal desde 25->68 kg/m2) con una media de 11 g/ día de FDS en un periodo de diecisiete semanas. Los resultados lo dicen todo, a partir de 3 g/día ya se observan beneficios y, a medida que se incrementa la ingesta de FDS, aumentan en paralelo también los efectos beneficiosos. Se recomienda una ingesta progresiva de FDS en un período de doce semanas para evitar flatulencias y otros malestares. Los participantes disminuyeron su índice de masa corporal, el perímetro de cintura, perdieron una media de casi 2 kg en 12 semanas y se vio reducida de forma significativa la cantidad de insulina en sangre en ayunas y el índice HOMA- IR (índice que mide la resistencia a la insulina). Una vez más, nuestra elección y asesoramiento dietético profesional son determinantes a la hora de modelar y mejorar nuestra salud actual y futura.

Els determinants del decaïment cognitiu són l’edat, l’estatus socioeconòmic i un seguit de factors ambientals. Un dels principals factors ambientals que pot modular de forma positiva o negativa la salut mental i cognitiva és la dieta. El patró dietètic occidental està caracteritzat per un consum elevat d’aliments ultraprocessats, sucre, sodi, greixos saturats i greixos trans, cereals refinats i excés de calories està associat a la depressió i a alteracions cognitives. Es creu que els ‘productes finals de glicació avançada’ (AGEs) provinents del patró occidentalitzat de la dieta poden ser-ne els causants. Els AGEs són unes molècules tòxiques que podem anar acumulant amb el pas del temps, provoquen que es disparin els nivells d’oxidació i inflamació i fa que de forma irreversible s’incrementi la ràtio d’envelliment cel·lular. Aquestes substàncies prooxidants i inflamatòries les ingerim amb la dieta o podem sintetitzar-les nosaltres mateixos. Els aliments crus i en particular les fruites i verdures tenen els nivells més baixos d’AGEs (a excepció de les castanyes i les llavors de gira-sol) i els aliments sotmesos a coccions seques (torrat, barbacoa, planxa i el rostit) són els que contenen les concentracions més elevades. La formació d’AGEs és molt més marcada en coccions amb carn i aviram a causa de l’elevada ràtio proteïna/greix. En els vegetals, en canvi, tot i haver estat cuinats a la brasa, escalivats, torrats, etc.. la formació i el contingut d’AGEs és força més baix pel contingut de vitamines i altres substàncies antioxidants, pel perfil d’aminoàcids i la proporció menor de greix. Nosaltres també n’arribem a fabricar si patim freqüentment hiperglicèmies (glucosa elevada en sang de forma sostinguda per desconeixement o per mal control diabètic) o tenim un consum realment alt de fructosa. L’acumulació d’AGEs també provoca l’enduriment de la paret arterial, hipertensió i augment de risc cardiovascular, especialment en persones que són diabètiques. A nivell cerebral, la presència i acumulació d’AGEs comporta l’alteració funcional i mort de les neurones i provoca un seguit de reaccions químiques en forma de cascada que fa que encara s’accentuï més el dany oxidatiu i inflamatori i que s’inhibeixi el mecanisme ‘reparador’ cerebral, el BDNF (brain-derived neurotrophic factor). S’ha observat diferents graus d’acumulació cerebral d’AGEs en models experimentals animals que patien Alzheimer, Parkinson, depressió o esquizofrènia. A més a més els AGEs poden contribuir de forma indirecta en les malalties mentals, ja que acostumen a presentar comorbiditat amb l’obesitat, diabetis mellitus 2 i malalties cardiovasculars. Queda palès doncs que amb les nostres eleccions dietètiques podem contrarestar l’efecte, augmentar la desintoxicació i disminuir la síntesi endògena d’AGEs.

BIBLIOGRAFIA:

–>Doi: 10.3390/nu14122421

ESP.- AGEs y declive mental

Los determinantes del decaimiento cognitivo son la edad, el estatus socioeconómico y una serie de factores ambientales. Uno de los principales factores ambientales que puede modular de forma positiva o negativa la salud mental y cognitiva es la dieta. El patrón dietético occidental está caracterizado por un consumo elevado de alimentos ultraprocesados, azúcar, sodio, grasas saturadas y grasas trans, cereales refinados y exceso de calorías está asociado a la depresión y alteraciones cognitivas. Se cree que los 'productos finales de glicación avanzada' (AGEs) provenientes del patrón occidentalizado de la dieta pueden ser sus causantes. Los AGEs son unas moléculas tóxicas que podemos ir acumulando con el paso del tiempo, provocando que se disparen los niveles de oxidación e inflamación y hace que de forma irreversible se incremente el ratio de envejecimiento celular. Estas sustancias prooxidantes e inflamatorias las ingerimos con la dieta o podemos sintetizarlas nosotros mismos. Los alimentos crudos y en particular las frutas y verduras tienen los niveles más bajos de AGEs (a excepción de las castañas y las semillas de girasol) y los alimentos sometidos a cocciones secas (tostado, barbacoa, plancha y asado) son los que contienen las concentraciones más elevadas. La formación de AGEs es mucho más marcada en cocciones con carne y aves de corral debido a la elevada ratio proteína/grasa. En los vegetales, en cambio, a pesar de haber sido cocinados a la brasa, escalivados, tostados, etc.. la formación y el contenido de AGEs es mucho menor por el contenido de vitaminas y otras sustancias antioxidantes, por el perfil de aminoácidos y la menor proporción de grasa. Nosotros también llegamos a fabricarlos si sufrimos frecuentemente hiperglicemias (glucosa elevada en sangre de forma sostenida por desconocimiento o por mal control diabético) o tenemos un consumo realmente alto de fructosa. La acumulación de AGEs también provoca el endurecimiento de la pared arterial, hipertensión y aumento de riesgo cardiovascular, especialmente en personas diabéticas. A nivel cerebral, la presencia y acumulación de AGEs comporta la alteración funcional y muerte de las neuronas y provoca una serie de reacciones químicas en forma de cascada que hace que aún se acentúe más el daño oxidativo e inflamatorio y que se inhiba el mecanismo 'reparador' cerebral, el BDNF (brain-derived neurotrophic factor). Se han observado diferentes grados de acumulación cerebral de AGEs en modelos experimentales animales que sufrían Alzheimer, Parkinson, depresión o esquizofrenia. Además, los AGEs pueden contribuir de forma indirecta en las enfermedades mentales, ya que suelen presentar comorbilidad con la obesidad, diabetes mellitus 2 y enfermedades cardiovasculares. Queda patente pues que con nuestras elecciones dietéticas podemos contrarrestar el efecto, aumentar la desintoxicación y disminuir la síntesis endógena de AGEs.

Des de fa temps se sap que la dieta juga un paper molt important en la promoció i manteniment de la salut; es considera un factor ambiental capaç d’influenciar el risc de patir càncer i altres malalties. Les dietes riques en fruita i verdura són un factor clau i en consumir-ne, aportem al nostre organisme substàncies antioxidants i altres micronutrients que fan disminuir la nostra susceptibilitat als carcinògens (substàncies que provoquen càncer). Les crucíferes són un grup de vegetals que es caracteritzen per contenir elevats nivells de sofre. Trobem com a exemples qualsevol mena de col (d’olla, Brussel·les, kale, llombarda, romanescu, etc.), bròcoli, coliflor, espigalls, raves, naps, ruca i créixens.L’ADN (àcid desoxiribonucleic) és una proteïna que es troba en els nuclis de les nostres cèl·lules i conté material genètic. Quan aquest material genètic està exposat a un carcinògen aquest muta (es fa malbé) i provoca un creixement i divisió cel·lular descontrolat i si a més a més els mecanismes ‘correctors’ que té la cèl·lula no funcionen bé, pot apareixer un càncer.

La revisió que us proposo avui ha analitzat la relació entre el consum freqüent de crucíferes i el dany a l’ADN de 696 subjectes (amb una mitjana de 61 anys) que en el moment de l’avaluació de l’estudi no patien càncer (aprox. 50% fumadors i 50% no fumadors i 50% dones i 50% homes) i que formaven part d’un estudi europeu multicèntric anomenat EPIC. De l’estudi es desprèn que Anglaterra és el país europeu amb més consum diari de crucíferes (11,34 g/dia) enfront d’Espanya, el país amb menys consum (0,37 g/dia); la mitjana del consum diari augmenta amb els participants de més edat. Tenint en compte que la dieta és una interacció complexa entre nutrients i substàncies no nutrients i que el patró dietètic que segueix un individu té molta més força, molt més efecte protector, que no sols la ingesta d’un aliment; de l’estudi se’n desprèn que una dieta rica en crucíferes té efectes molt beneficiosos per la preservació de l’ADN gràcies als fitonutrients presents amb capacitat antigenotòxica (capacitat protectora que evita la mutació de l’ADN) beneficiant-se enacra més aquells individus fumadors.

BIBLIOGRAFIA

–>Doi: 10.3390/nu14122477

ESP.-Las crucíferas y el ADN

Desde hace tiempo se sabe que la dieta juega un papel muy importante en la promoción y el mantenimiento de la salud; se considera un factor ambiental capaz de influenciar el riesgo de padecer cáncer y otras enfermedades. Las dietas ricas en fruta y verdura son un factor clave y al consumirlas, aportamos a nuestro organismo sustancias antioxidantes y otros micronutrientes que hacen disminuir nuestra susceptibilidad a los carcinógenos (sustancia, organismo o agente que provoca cáncer). Las crucíferas son un grupo de vegetales que se caracterizan por contener elevados niveles de compuestos azufrados. Encontramos como ejemplos cualquier tipo de col (de olla, Bruselas, kale, lombarda, romanescu, etc.), brócoli, coliflor, espigalls, rábanos, nabos, rúcula y berros. El ADN (ácido desoxiribonucleico) es una proteína que se encuentra en los núcleos de nuestras células y contiene material genético. Cuando este material genético está expuesto a un carcinógeno este muta (se estropea) y provoca un crecimiento y división celular descontrolado y si además, los mecanismos 'correctores' que tiene la célula no funcionan bien, puede aparecer un cáncer.

La revisión que os propongo hoy ha analizado la relación entre el consumo frecuente de crucíferas y el daño al ADN de 696 sujetos (con una media de 61 años) que en el momento de la evaluación del estudio no sufrían cáncer ( aproximadamente 50% fumadores y 50% no fumadores y 50% mujeres y 50% hombres) y que formaban parte de un estudio europeo multicéntrico llamado EPIC. Del estudio se desprende que Inglaterra es el país europeo con mayor consumo diario de crucíferas (11,34 g/día) frente a España, el país con menor consumo (0,37 g/día; la media del consumo diario aumenta con los participantes de mayor edad.

Teniendo en cuenta que la dieta es una interacción compleja entre nutrientes y sustancias no nutrientes y que el patrón dietético que sigue un individuo tiene mucha más fuerza, mucho más efecto protector, que la ingesta de un alimento; del estudio se desprende que una dieta rica en crucíferas tiene efectos muy beneficiosos gracias a los fitonutrientes que contienen ya que tienen capacidad antigenotóxica (capacidad protectora que evita la mutación del ADN) beneficiándose aún más aquellos individuos fumadores.

La FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura) defineix els aliments ultraprocessats com aquells aliments que estan formulats amb ingredients, la majoria d’ús industrial, que han estat fabricats a partir de diversos processos industrials. Aquests ingredients i processos tenen la finalitat d’allargar la vida útil del producte alhora que milloren la rendibilitat del producte, la seva palatabilitat i l’aspecte i faciliten el seu consum. Tot i que hi ha diferents graus d’ultraprocesssament, alguns acostumen a incloure certs d’additius alimentaris que podria provocar problemes de salut i alguns materials de l’embalatge també podrien ser nocius per la salut. Generalment, aquest tipus d’aliments són altament energètics, manquen de fibra i micronutrients, tenen un elevat percentatge de greixos saturats, sodi, sucres senzills amb elevat índex glicèmic. La ingesta d’aliments ultraprocesats està associat majoritàriament a la ingesta de sucre i additius. Exemples d’aliments ultraprocessats (entre d’altres): xocolata, refrescos, sucs de fruita, patates fregides, gelats, dolços, cereals d’esmorzar ensucrats, sopes envasades, nuggets de pollastre, salsitxes, carn processada i derivats, brioixeria, pa industrial, salses i amanits, etc. però cal no oblidar que dins del món vegetarià / vegà també existeixen els aliments ultraprocessats i que actualment degut a l’augment considerable del nombre de vegetarians/vegans arreu del món, fa que des del sector alimentari s’estiguin creant nous aliments i substituts carregats amb texturitzants, colorants, emulsionants, etc.

El consum d’aliments ultraprocessats fa augmentar l’Índex de Massa Corporal i facilita l’aparició de malalties com la Diabetis Mellitus tipus 2 (DM2), malalties cardiovasculars i l’augment de la mortalitat per qualsevol causa (augment d’un 62%). Els països amb més vendes en aliments ultraprocessats són l’Europa de l’Est, Estats Units i Australàsia encara que s’observa un augment alarmant en altres parts del món. Els pastissos, galetes i brioixeria, pans industrials i begudes ensucrades són els productes més venuts. A la Unió Europea els països amb més baix consum de processats són Romania, Portugal i Itàlia, en canvi, Alemanya, Holanda, Suècia i Anglaterra són els països on hi ha més vendes d’ultraprocessats. S’observa una tendència en augment del consum/vendes a Finlàndia i Espanya.
Actualment, més de 500 milions d’adults arreu del món pateixen DM2. Segons estudis recents duts a terme a Canadà-Anglaterra-Espanya, les persones que consumeixen més ultraprocessats tenen un risc entre 37-44-53 % de contraure DM2. D’altra banda, està del tot clar que un consum d’ultraprocessats fa augmentar l’Índex de Massa Corporal en mares gestants, en canvi, no es pot confirmar de forma fefaent la clara tendència que s’ha trobat entre consum d’ultraprocessats i diabetis gestacional.

BIBLIOGRAFIA:
–>Doi: 10.1007/s00394-021-02733-7
–>Doi: 10.3390/nu14122366

ESP.-Ultraprocesados y Diabetis Mellitus tipo 2

La FAO (Organización de Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura) define los alimentos ultraprocesados ​​como aquellos alimentos que están formulados con ingredientes, la mayoría de uso industrial, que han sido fabricados a partir de diversos procesos industriales. Estos ingredientes y procesos tienen la finalidad de alargar la vida útil del producto a la vez que mejoran la rentabilidad del producto, su palatabilidad y su aspecto y facilitan su consumo. Aunque podríamos considerar diferentes grados de ultraprocesamiento, algunos suelen incluir ciertos aditivos alimentarios que pueden provocar problemas de salud y algunos materiales del embalaje también podrían ser nocivos para la salud. Generalmente, este tipo de alimentos son altamente energéticos, carecen de fibra y micronutrientes, tienen un elevado porcentaje de grasas saturadas, sodio y azúcares sencillos con elevado índice glicémico. La ingesta de alimentos ultraprocesados ​​está asociada mayoritariamente a la ingesta de azúcar y aditivos. Ejemplos de alimentos ultraprocesados ​​(entre otros): chocolate, refrescos, zumos de fruta, patatas fritas, helados, dulces, cereales de desayuno azucarados, sopas envasadas, nuggets de pollo, salchichas, carne procesada y derivados, bollería, pan industrial, salsas y aliños, etc. pero no hay que olvidar que dentro del mundo vegetariano/vegano también existen los alimentos ultraprocesados ​​y que actualmente debido al aumento considerable del número de vegetarianos/veganos en todo el mundo, hace que desde el sector alimentario se estén creando nuevos alimentos y sustitutos cargados con texturizantes, colorantes, emulsionantes, etc.

El consumo de alimentos ultraprocesados ​​aumenta el Índice de Masa Corporal y facilita la aparición de enfermedades como la Diabetes Mellitus tipo 2 (DM2), enfermedades cardiovasculares y el aumento de la mortalidad por cualquier causa (aumento de un 62% ). Los países con más ventas en alimentos ultraprocesados ​​son Europa del Este, Estados Unidos y Australasia aunque se observa un aumento alarmante en otras partes del mundo. Los pasteles, galletas y bollería, panes industriales y bebidas azucaradas son los productos más vendidos. En la Unión Europea los países con menor consumo de procesados ​​son Rumanía, Portugal e Italia, en cambio, Alemania, Holanda, Suecia e Inglaterra son los países donde hay más ventas de ultraprocesados. Se observa una tendencia en aumento del consumo/ventas en Finlandia y España.
Actualmente, más de 500 millones de adultos en todo el mundo sufren DM2. Según estudios recientes llevados a cabo en Canadá-Inglaterra-España, las personas que consumen más ultraprocesados ​​tienen un riesgo entre 37-44-53% de contraer DM2. Por otra parte, está claro que un consumo de ultraprocesados ​​aumenta el Índice de Masa Corporal en madres gestantes, aunque no se puede confirmar de forma fehaciente la clara tendencia que se ha encontrado entre consumo de ultraprocesados y diabetes gestacional.

La diverticulitis és la inflamació dels diverticles, un seguit de petites invaginacions que poden sorgir (normalment) al tram final del colon i que generen moltes molèsties. Si es compliquen, poden causar sagnat intestinal amb la consegüent hospitalització. L’aparició dels diverticles i els recurrents episodis d’inflamació venen molt determinats pels hàbits dietètics que adoptem. En aquest sentit, el consum de fibra juga un paper molt important i fa disminuir el risc d’aparició de diverticles al mínim. Ull però quan parlem de diverticulitis (la inflamació), ja que no tots els tipus de fibra que contenen els diferents vegetals poden ajudar a disminuir la inflamació. S’ha observat que el consum de carn vermella i en general el patró dietètic occidental fa disparar els episodis de diverticulitis, en canvi, no està del tot clar si el consum d’alcohol pot generar nous brots. Paral·lelament als hàbits dietètics, l’estat de la microbiota intestinal també juga un paper molt important. Se sap que els bacteris que resideixen al nostre intestí tenen un gran impacte en tots els aspectes de la salut humana. S’ha observat la presència de tres soques associades amb la malaltia diverticular (Enterobacteriaceae, Streptococcus and Bacteroides) alhora d’una reducció significativa de ‘bacteris bons’ del gènere Bifidobacteria and Lactobacilli. La toma de probiòtics és capaç de modificar la inflamació persistent i local en pacients amb brots recurrents de diverticulitis, però no s’ha d’oblidar un cop més la importància de la ingesta de fibra; vital per la viabilitat de la microbiota, per la secreció de substàncies antiinflamatòries i pel moviment peristàltic diari. S’ha vist que no poder evacuar la femta diàriament altera el perfil de la microbiota, promou el sobrecreixement de bacteris patògens i genera encara més inflamació.

BIBLIOGRAFIA:

–>Doi: 10.3390/nu13041288

–>Doi: 10.3390/jpm11040298

ESP.-Diverticulitis i hábitos dietéticos

La diverticulitis es la inflamación de los divertículos, una serie de pequeñas invaginaciones que pueden surgir (normalmente) en el tramo final del colon y que generan muchas molestias. Si se complican, pueden causar sangrado intestinal con la consiguiente hospitalización. La aparición de los divertículos y los recurrentes episodios de inflamación vienen muy determinados por los hábitos dietéticos que adoptemos. En este sentido, el consumo de fibra juega un papel muy importante y disminuye el riesgo de aparición de divertículos al mínimo. Ojo pero cuando hablamos de diverticulitis (la inflamación), ya que no todos los tipos de fibra que contienen los distintos vegetales pueden ayudar a disminuir el proceso inflamatorio. Se ha observado que el consumo de carne roja y por lo general el patrón dietético occidental dispara los episodios de diverticulitis, en cambio, no está del todo claro si el consumo de alcohol puede generar nuevos brotes. Paralelamente a los hábitos dietéticos, el estado de la microbiota intestinal también juega un papel muy importante. Se sabe que las bacterias que residen en nuestro intestino tienen un gran impacto en todos los aspectos de la salud humana. Se ha observado la presencia de tres cepas asociadas a la enfermedad diverticular (Enterobacteriaceae, Streptococcus and Bacteroides) a la vez de una reducción significativa de 'bacterias buenas' del género Bifidobacteria and Lactobacilli. La toma de probióticos es capaz de modificar la inflamación persistente y local en pacientes con brotes recurrentes de diverticulitis, pero no debe olvidarse una vez más la importancia de la ingesta de fibra; vital para la viabilidad de la microbiota, para la secreción de sustancias antiinflamatorias y por el movimiento peristáltico diario. Se ha visto que no poder evacuar las heces diariamente, altera el perfil de la microbiota, promueve el sobrecrecimiento de bacterias patógenas y genera aún más inflamación.

Tots sabem que la fruita i verdura són una font imprescindible de substàncies nutritives i també d’antioxidants. Els fitonutrients, que només es troben en els vegetals, donen el color, olor o sabor característic de l’aliment o els defensen de depredadors. Quan nosaltres els mengem també ens aporten un seguit de substàncies beneficioses per la salut com els antioxidants. Els antioxidants protegeixen la nostra salut neutralitzant i eliminant els radicals lliures que generem quan respirem, quan estem exposats a la llum ultraviolada, la contaminació, etc. Si la suma dels esforços dels mecanismes antioxidants que tenim al nostre abast (sistemes antioxidants que té el nostre propi cos + ingesta de substàncies antioxidants de la dieta) no són suficients per fer front als radicals lliures, qualsevol malaltia degenerativa pot instaurar-se o agreujar-se si ja és present. Tot i que l’Organització Mundial de la Salut l’any 2003 va fer una recomanació d’una ingesta mínima diària de 400 g de fruita i verdura, es creu que el valor ideal per prevenir malalties com el càncer, diabetis, malalties coronàries o obesitat hauria de girar al voltant dels 800 g/dia.

Els préssecs són originaris de la Xina. La seva olor característica ve determinada per més de 100 compostos volàtils. És un aliment ric en potassi, vitamina C i carotenoides. Els carotenoides són precursors de la vitamina A i ens proporcionen, entre d’altres, capacitat antioxidant i hepatoprotecció; especialment aquelles varietats de préssec que tenen la polpa més groga o ataronjada. Però també trobem altres substàncies molt importants i beneficioses per la salut com l’àcid clorogènic. Aquest àcid té propietats anti inflamatòries, anticancerígenes, antioxidants, antiepilèptiques, antidiabètiques, antihipertensives i neuroprotectores. A més a més, és un potent bactericida i també manté a ratlla a fongs, llevats i virus.

BIBLIOGRAFIA:

–> Doi: 10.3389/fpls.2020.562252

ESP.-Los Melocotones

Todos sabemos que la fruta y verdura son una fuente de substancias nutritivas y también de antioxidantes. Los fitonutrientes, que sólo se encuentran en los vegetales, dan el color, olor o sabor característico del alimento o los defienden de depredadores. Cuando los comemos también nos aportan una serie de sustancias beneficiosas para la salud como los antioxidantes. Los antioxidantes protegen nuestra salud neutralizando y eliminando los radicales libres que generamos al respirar, cuando estamos expuestos a la luz ultravioleta, la contaminación, etc. Si la suma de los esfuerzos de los mecanismos antioxidantes que tenemos a nuestro alcance (sistemas antioxidantes que tiene nuestro propio cuerpo + ingesta de sustancias antioxidantes de la dieta) no son suficientes para hacer frente a los radicales libres, cualquier enfermedad degenerativa puede instaurarse o agravarse si ya está presente. Aunque la Organización Mundial de la Salud en 2003 hizo una recomendación de una ingesta mínima diaria de 400g de fruta y verdura, se cree que el valor ideal para prevenir enfermedades como el cáncer, diabetes, enfermedades coronarias o obesidad debería girar en torno a los 800g/día.
Los melocotones son originarios de China, su olor característico viene determinado por más de 100 compuestos volátiles. Es un alimento rico en potasio, vitamina C y carotenoides. Los carotenoides son precursores de la vitamina A y nos proporcionan, entre otros, capacidad antioxidante y hepatoprotección; especialmente aquellas variedades de melocotón que tienen la pulpa más amarilla o anaranjada. Pero también encontramos otras substancias muy importantes y beneficiosas para la salud como el ácido clorogénico. Este ácido tiene propiedades antiinflamatorias, anticancerígenas, antioxidantes, antiepilépticas, antidiabéticas, antihipertensivas y neuroprotectoras. Además es un potente bactericida y también mantiene a raya a hongos, levaduras y virus.

La fragilitat que experimentem quan envellim fa que ens tornem vulnerables als estressors relacionats amb la salut. És una síndrome progressiva, on hi ha una alteració important del normal funcionament del cos i que pot suposar l’aparició de sarcopènia (pèrdua de massa muscular), malnutrició, debilitat i comorbiditat (patir dos o més malaties a la vegada). Aquests desavantatges es tradueixen en un augment del risc caiguda (normalment per fractura del coll de fèmur), discapacitat, hospitalització i mort.

Tot i que la literatura actual suggereix que les persones grans han d’augmentar la ingesta de proteïna, no està del tot clar si una ingesta òptima pot prevenir la fragilitat ni quin efecte tenen les proteïnes d’origen animal o vegetal en aquest fenomen. L’estudi multicèntric que us presento ha tingut com a objectiu l’estudi de la ingesta de proteïna (proteïna total, proteïnes vegetals, proteïnes animals i proteïnes provinents del consum de lactis) associat al risc de patir fragilitat. S’ha analitzat les dades de més de 85000 dones postmenopàusiques de més de 60 anys arreu del món. S’ha tingut en compte la ingesta de proteïna des del període de 1980 fins a 2010 i entre les participants també s’ha valorat, de forma quadrimestral, l’ocurrència de fragilitat des de 1992 fins a 2014. Els autors han considerat que per donar-se la síndrome de fragilitat les participants havien de donar positiu com a mínim 3 criteris de l’escala FRAIL (fatiga, poca força física, reducció de la capacitat aeròbica, patir 5 o més malalties cròniques i o pèrdua d’un 5% o més de pes corporal); del total de participants, s’han detectat una mica més de 13000 casos de fragilitat.

Dels resultats de l’estudi se’n desprèn que:

-Substituir només un 5% de proteïna animal, proteïna provinent de lactis, proteïna animal d’origen no lacti (carn i ous) per proteïna vegetal es redueix el risc de patir fragilitat un 38, 32 i 42 per cent respectivament.

-Una major ingesta de proteïna vegetal, però no de proteïna animal està associada a una disminució de la fragilitat.

BIBLIOGRAFIA:

–>Doi: 10.1002/jcsm12972

ESP.-«Fragilidad, proteína y postmenopausia»

La fragilidad que experimentamos cuando envejecemos hace que nos volvamos vulnerables a los estresores relacionados con la salud. Es un síndrome progresivo, donde existe una alteración importante del normal funcionamiento del cuerpo y que puede suponer la aparición de sarcopenia (pérdida de masa muscular), malnutrición, debilidad y comorbilidad (padecer dos o más enfermedades a la vez). Estas desventajas se traducen en un aumento del riesgo caída (normalmente por fractura del cuello de fémur), discapacidad, hospitalización y muerte.

Aunque la literatura actual sugiere que las personas mayores deben aumentar su ingesta de proteína, no está del todo claro si una ingesta óptima puede prevenir la fragilidad ni qué efecto tienen las proteínas de origen animal o vegetal en este fenómeno. El estudio multicéntrico que les presento ha tenido como objetivo el estudio de la ingesta de proteína (proteína total, proteínas vegetales, proteínas animales y proteínas provenientes del consumo de lácteos) asociado al riesgo de sufrir fragilidad. Se han analizado los datos de más de 85000 mujeres posmenopáusicas de más de 60 años en todo el mundo. Se ha tenido en cuenta la ingesta de proteína desde el período de 1980 hasta 2010 y entre las participantes también se ha valorado, de forma cuatrimestral, la ocurrencia de fragilidad desde 1992 hasta 2014. Los autores han considerado que para darse el síndrome de fragilidad las participantes debían dar positivo al menos 3 criterios de la escala FRAIL (fatiga, poca fuerza física, reducción de la capacidad aeróbica, sufrir 5 o más enfermedades crónicas y o pérdida de un 5% o más de peso corporal); del total de participantes, se han detectado algo más de 13000 casos de fragilidad.

De los resultados del estudio se desprende que:

-Sustituir sólo un 5% de proteína animal, proteína proveniente de lácteos, proteína animal de origen no lácteo (carne y huevos) por proteína vegetal reduce el riesgo de sufrir fragilidad un 38, 32 y 42 por ciento respectivamente.

-Una mayor ingesta de proteína vegetal, pero no de proteína animal está asociada a una disminución de la fragilidad.

Existeixen més de 700 antocianines en la natura. Aquests pigments que contenen certs vegetals, fluctuen entre el vermell, rosat, blau i porpra. La revisió bibliogràfica que us proposo avui esgrimeix el potencial que representen les antocianines en el tractament de malalties cròniques com la neuroinflamació, ateroesclerosi, hipertensió, Diabetis Mellitus, obesitat, malaltia renal crònica, malaltia inflamatòria intestinal, etc.

Les antocianines més presents en els aliments són la pelargonidina, cianidina i delfinidina i les podem trobar en: fruites del bosc, cireres, préssecs, raïm, magranes, prunes, cebes vermelles, raves vermells, mongetes negres, albergínia, blat de moro morat, pastanagues morades, col Llombarda i patates morades.

La nostra salut pot beneficiar-se de l’acció de les antocianines mitjançant la modificació de la microbiota, disminució de l’estrès oxidatiu, disminució de la inflamació, síntesi del IGF-1 amb capacitat neuroprotectora. En l’àmbit intestinal les antocianidines actuen com a prebiòtics pels bacteris intestinals, és a dir són un substrat fermentable perquè els bacteris bons de l’intestí puguin sobreviure, aquests en fermentar les antocianines generen unes noves substàncies com per exemple l’àcid protocatehuic amb capacitat antioxidant, antiinflamatòria i neuroprotectora. La generació de radicals lliures o estrès oxidatiu suposa el mecanisme iniciador i perpetuador que juntament amb la inflamació obren camí a la instauració de totes les malalties còniques; les antocianines ens ajuden a contrarestar aquests efectes de forma molt potent. Les antocianines ens aporten la seva capacitat antiinflamatòria mantenint la integritat de la barrera intestinal i disminuint la seva permeabilitat, disminuint la inflamació que genera el teixit adipós en persones amb sobrepès o obeses, protegint-nos de la neuroinflamació sobretot mitjançant l’acció de l’àcid protocatehuic (en vies d’experimentació), incrementant la síntesi del pèptid IGF-1 que neuroprotegeix, millora la salut cognitiva i ens ajuda a reduir de la pressió arterial.

Una altra acció important de les antocianines és la capacitat de disminuir la hiperglicèmia, la resistència a la insulina i els valor de l’hemoglobina glicosilada (HbA1c). Quant a la malaltia renal crònica, les antocianines exerceixen les seves funcions protectores mitjançant la seva potent capacitat antiinflamatoria i antioxidant i indirectament mantenint la integritat i salut intestinal, ja que la disbiosi (alteració negativa dels probiòtics intestinals) fa que es generin un seguit de substàncies tòxiques que són nocives per la funció renal. El fet de tenir alterada la microbiota intestinal també suposa que els bacteris intestinals bons no puguin metabolitzar part de les antocianines i altres substàncies i poder obtenir àcids grassos de cadena curta que ens ajudaran, entre d’altres, a mantenir a ratlla els nivells d’inflamació als intestins i evitar l’aparició de malalties intestinals o brots/recaigudes en persones que pateixin de malaltia inflamatòria intestinal o úlceres pèptiques.

ESP.-«El poder del púrpura«

Existen más de 700 antocianinas en la naturaleza. Estos pigmentos que contienen ciertos vegetales, fluctúan entre el rojo, rosado, azul y púrpura. La revisión bibliográfica que le propongo hoy esgrime el potencial que representan las antocianinas en el tratamiento de enfermedades crónicas como la neuroinflamación, ateroesclerosis, hipertensión, Diabetes Mellitus, obesidad, enfermedad renal crónica, enfermedad inflamatoria intestinal, etc.

Las antocianinas más comunes en los alimentos son la pelargonidina, cianidina y delfinidina y las podemos encontrar en: frutas del bosque, cerezas, melocotones, uva, granadas, ciruelas, cebollas rojas, rábanos rojos, judías negras, berenjena, maíz morado, zanahorias moradas, col Lombarda y patatas moradas. Nuestra salud puede beneficiarse de la acción de las antocianinas mediante la modificación de la microbiota, disminución del estrés oxidativo, disminución de la inflamación o síntesis del IGF-1 con capacidad neuroprotectora. En el ámbito intestinal las antocianidinas actúan como prebióticas por las bacterias intestinales, es decir son un sustrato fermentable para que las bacterias buenas del intestino puedan sobrevivir, éstas al fermentar las antocianinas generan unas nuevas sustancias como por ejemplo el ácido protocatehuico con capacidad antioxidante, antiinflamatoria y neuroprotectora. La generación de radicales libres o estrés oxidativo supone el mecanismo iniciador y perpetuador que junto a la inflamación abren camino a la instauración de todas las enfermedades cónicas; las antocianinas nos ayudan a contrarrestar estos efectos de forma muy potente. Las antocianinas nos aportan su capacidad antiinflamatoria manteniendo la integridad de la barrera intestinal y disminuyendo su permeabilidad, disminuyendo la inflamación que genera el tejido adiposo en personas con sobrepeso u obesas, protegiéndonos de la neuroinflamación sobre todo mediante la acción del ácido protocatehuico (en vías de experimentación), incrementando la síntesis del péptido IGF-1 que neuroprotege, mejora la salud cognitiva y nos ayuda a reducir la presión arterial. Otra acción importante de las antocianinas es la capacidad de disminuir la hiperglicemia, la resistencia a la insulina y los valores de la hemoglobina glicosilada (HbA1c). En cuanto a la enfermedad renal crónica, las antocianinas ejercen sus funciones protectoras mediante su potente capacidad antiinflamatoria y antioxidante e indirectamente manteniendo la integridad y salud intestinal, puesto que la disbiosis (alteración negativa de los probióticos intestinales) hace que se generen una serie de sustancias tóxicas que son nocivas por la función renal. El hecho de tener alterada la microbiota intestinal también supone que las bacterias intestinales buenas no puedan metabolizar parte de las antocianinas y otras sustancias y poder obtener ácidos grasos de cadena corta que nos ayudarán, entre otros, a mantener a raya los niveles de inflamación en los intestinos y evitar la aparición de enfermedades intestinales o brotes/recaídas en personas que padezcan de enfermedad inflamatoria intestinal o úlceras pépticas.

BIBLIOGRAFIA:

–> Doi: 10.3390/nu14102161