Salut cardiometabòlica i dieta (cat/esp)

En els últims temps, molts estudis han evidenciat que les dietes basades en aliments vegetals tenen una petjada de carboni molt baixa en comparació a les dietes que contenen aliments d’origen animal. A més a més, diferents metaanàlisis han mostrat com les analítiques de sang de les persones veganes tenen millors resultats pel que fa a paràmetres relacionats amb el sistema cardiovascular en comparació als que segueixen dietes omnívores. Altres han vist com la ingesta de proteïna d’origen vegetal està associat a una disminució molt important del risc per mort per malalties no transmissibles i per mort de malalties cardiovasculars.

Revisions i estudis aleatoritzats amb vegetarians/vegans han constatat la reducció de pes, reducció dels valors d’hemoglobina glicosilada (HbA1C), pressió arterial, colesterol total i colesterol LDL (dolent). El fet de seguir una dieta basada en vegetals és beneficiosa pel sistema cardiovascular gràcies a una menor ingesta calòrica i major aportació de fibra dietètica, augment de la termogènesi (augment de la temperatura corporal per dur a terme la digestió dels aliments = augment en certa manera de la despesa energètica), millora de la resposta glicèmica, menys dipòsits de greix intramuscular que disminueix la producció de radicals lliures, menys estrès metabòlic i, per tant, menys resistència a la insulina, no ingesta de colesterol que només és present en els aliments d’origen animal, alt contingut de fibra de la dieta que contribueix a una menor reabsorció de colesterol endogen (que fabriquem nosaltres) i salts biliars oxidades o l’alta ingesta de potassi.

L’objectiu de la metaanàlisi que us proposo avui i que ha estat duta a terme a Dinamarca aquest 2022, ha estat revisar i avaluar els efectes que té una dieta vegana en els valors dels paràmetres de risc cardiometabòlic en persones amb sobrepès, Diabetes Mellitius tipus 2 (DM2) i prediabètics en comparació amb persones que segueixen una dieta omnívora o que segueixen una dieta diferent d’una dieta vegana. Els paràmetres a tenir en compte per avaluar el risc cardiometabòlic foren: pes corporal, índex de massa corporal, hemoglobina glicosilada, pressió arterial, colesterol total, colesterol LDL (dolent), colesterol HDL (bo) i triglicèrids.

A partir dels resultats de la metaanàlisi, els autors conclouen que les persones que pateixen DM2 i/o sobrepès i segueixen una dieta vegana (en comparació a aquelles persones amb DM2 i/o sobrepès que no la segueixen) redueixen el pes corporal, l’índex de massa corporal, l’hemoglobina glicosilada, el colesterol total, el colesterol LDL (dolent). Els autors no han trobat canvis significatius en la reducció dels valors de colesterol HDL (bo), triglicèrids i pressió arterial entre les persones que pateixen DM2 i/o sobrepès i segueixen una dieta vegana i les que no la segueixen. Els autors també recorden que per poder experimentar la reducció dels valors dels paràmetres i, per tant, del risc cardiometabòlic els participants de l’estudi van seguir la dieta vegana un mínim de 12 setmanes.

BIBLIOGRAFIA:

Termannsen DA et al. Effects of vegan diets on cardiometabolic health: A systematic review and meta-analysis of randomized controlled trials. Obesity reviews. 2022;23:e13462. https://doi.org/10.1111/obr.13462

ESP.- Salud cardiometabólica y dieta

En los últimos tiempos, muchos estudios han evidenciado que las dietas basadas en alimentos vegetales tienen una huella de carbono muy baja en comparación con las dietas que contienen alimentos de origen animal. Además, diferentes metaanálisis han mostrado cómo los analíticos de sangre de las personas veganas tienen mejores resultados en cuanto a parámetros relacionados con el sistema cardiovascular en comparación con los que siguen dietas omnívoras. Otros han visto cómo la ingesta de proteína de origen vegetal está asociada a una disminución muy importante del riesgo de muerte por enfermedades no transmisibles y por muerte de enfermedades cardiovasculares. Revisiones y estudios aleatorizados con vegetarianos/veganos han constatado la reducción de peso, reducción de los valores de hemoglobina glicosilada (HbA1C), presión arterial, colesterol total y colesterol LDL (malo).

El hecho de seguir una dieta basada en vegetales es beneficiosa para el sistema cardiovascular gracias a una menor ingesta calórica y mayor aporte de fibra dietética, aumento de la termogénesis (aumento de la temperatura corporal para llevar a cabo la digestión de los alimentos = aumento en cierto modo del gasto energético), mejora de la respuesta glicémica, menos depósitos de grasa intramuscular que disminuye la producción de radicales libres, menos estrés metabólico y, por tanto, menos resistencia a la insulina, no ingesta de colesterol que sólo está presente en los alimentos de origen animal, alto contenido de fibra de la dieta que contribuye a una menor reabsorción de colesterol endógeno (que fabricamos nosotros) y sales biliares oxidadas o la alta ingesta de potasio.

El objetivo del metaanálisis que os propongo hoy y que ha sido llevado a cabo en Dinamarca este 2022, ha sido revisar y evaluar los efectos que tiene una dieta vegana en los valores de los parámetros de riesgo cardiometabólico en personas con sobrepeso, Diabetes Mellitius tipo 2 (DM2) y prediabéticos en comparación con personas que siguen una dieta omnívora o que siguen una dieta distinta a una dieta vegana. Los parámetros a tener en cuenta para evaluar el riesgo cardiometabólico fueron: peso corporal, índice de masa corporal, hemoglobina glicosilada, presión arterial, colesterol total, colesterol LDL (malo), colesterol HDL (bueno) y triglicéridos.

A partir de los resultados del metaanálisis, los autores concluyen que las personas que sufren DM2 y/o sobrepeso y siguen una dieta vegana (en comparación con aquellas personas con DM2 y/o sobrepeso que no la siguen) reducen el peso corporal, el índice de masa corporal, la hemoglobina glicosilada, el colesterol total, el colesterol LDL (malo). Los autores no han encontrado cambios significativos en la reducción de los valores del colesterol HDL (bueno), triglicéridos y presión arterial entre las personas que sufren DM2 y/o sobrepeso y siguen una dieta vegana y las que no la siguen. Los autores también recuerdan que para poder experimentar la reducción de los valores de los parámetros y, por tanto, del riesgo cardiometabólico los participantes del estudio siguieron la dieta vegana un mínimo de 12 semanas.

BIBLIOGRAFIA:

Termannsen DA et al. Effects of vegan diets on cardiometabolic health: A systematic review and meta-analysis of randomized controlled trials. Obesity reviews. 2022;23:e13462. https://doi.org/10.1111/obr.13462

Consum de carn i risc de càncer d’estómac (cat/esp)

El càncer d’estómac (CE) és el cinquè càncer més comú arreu del món amb una ràtio mitjana de supervivència de no més de 5 anys. A l’Estat Espanyol representa la sisena causa per mort per càncer i tot i que es creu que la infecció crònica per Helicobacter Pylori (HP) n’és la causa principal, factors genètics i ambientals també hi participen. Alguns d’aquests factors com l’edat, sexe o història familiar de CE no són modificables, però si pot modificar-se el tabaquisme, el consum d’alcohol, la dieta, el reflux gastroesofàgic o l’obesitat.

Si ens centrem en els factors dietètics cal remarcar que una baixa ingesta de fruita, verdura i cereals així com una ingesta elevada de salaons i fumats, xili, carns processades, carns a la planxa o barbacoa, consum d’alcohol i la dieta occidental (ultraprocessats) fa disparar el nombre de casos de CE. Globalment, el consum de carn no ha parat de créixer des de la segona meitat del segle XX. Diversos estudis han relacionat el CE amb el consum total de carn, consum de carn vermella i consum de carn processada. També s’ha vist que fins i tot el medi de cocció de la carn pot agreujar encara més la situació.

L’estudi que us proposo avui s’ha dut a terme en 23 hospitals de 12 províncies de l’Estat Espanyol en el període 2008-2013 sota el paraigua de l’estudi MCC-Spain; un estudi encarregat d’esbrinar els factors que causen els càncers de mama, pròstata, colorectal, gàstric i leucèmia limfocítica crònica en pacients entre 20-85 anys. A partir d’aquest macroestudi multicèntric els autors han volgut esbrinar el paper que juga la ingesta de carn amb la incidència (aparició de nous casos) de CE tenint en compte el tipus de carn, cocció i punt de cocció de la carn. Van reclutar-se els participants (286 amb diagnòstic recent de CE i 2993 controls que no patien càncer) i se’ls va entrenar a recol·lectar dades del que menjaven diàriament amb un qüestionari validat de freqüència de consum on a més dels aliments i de les quantitats, també es tenia en compte el mètode de cocció escollit i el punt de cocció de la carn. Els autors de l’estudi van classificar carn blanca com: pollastre, gall d’indi, ànec, conill i altres aus de caça; carn vermella: porc, vedella, xai, vísceres de qualsevol d’aquests animals així com hamburgueses o mandonguilles de vedella o porc i carn processada: cansalada, salsitxes, foie-gras, paté, pernil serrà i la resta de viandes fredes i carns curades; essent una ració de carn total, vermella o blanca de 125g i de carn processada 50g.

Dels resultats de l’estudi se’n desprèn que: el consum de carn augmenta el risc de patir CE, sobretot en homes. El risc es dispara encara més si el consum setmanal de carn vermella és superior o igual a 225g, el de carn processada és superior o igual a 215g o que el punt de cocció de la carn tant vermella com blanca sigui ‘passada’. Els guisats/estofats i les planxes-graelles-barbacoes són els pitjors tipus de cocció per la carn vermella i la cocció al forn és la pitjor per la carn blanca. A més a més, en homes hi ha una associació positiva pel que fa a dosi-resposta; és a dir més quantitat menjada de carn en total, carn vermella, carn blanca o carn processada, major el risc de patir CE.

Els autors recorden que diversos estudis han hipotetitzat la causa d’augment de la incidència de CE i consum de carn. Es creu que el contingut de ferro heme de la carn oxida l’ADN de les nostres cèl·lules i a més participa en la formació dins del nostre cos de compostos cancerígens N-nitrosos. A més a més, el ferro heme és vital perquè el bacteri Helicobacter Pylori pugui créixer; recordem que aquest bacteri és la causa principal de CE. Els autors també recalquen que independentment del contingut de ferro, en la carn (vermella, blanca i processada) pot haver-hi un excés de sal i està carregada de greixos saturats, colesterol, hidrocarburs aromàtics policíclics i amines heterocícliques (ambdós són grups de compostos cancerígens = mutàgens, que es formen en la preparació i cocció de la carn i processats de carn que podrien tenir un paper determinant en l’aparició de CE). Finalment, els autors recalquen que el 89% dels participants de l’estudi, tant dels casos com dels controls estaven infectats amb Helicobacter Pylori.

BIBLIOGRAFIA:

Boldo E et al. Meat intake, cooking methods, doneness preferences and risk of gastric adenocarcinoma in the MCC-Spain study. Nutrients.2022:14-4852. https://doi.org/10.3390/nu14224852

ESP.- Consumo de carne y riesgo de cáncer de estómago

El cáncer de estómago (CE) es el quinto cáncer más común en todo el mundo con un ratio medio de supervivencia de no más de 5 años. En España representa la sexta causa por muerte por cáncer y aunque se cree que la infección crónica por Helicobacter Pylori (HP) es la causa principal, factores genéticos y ambientales también participan. Algunos de estos factores como la edad, sexo o historia familiar de CE no son modificables, pero sí puede modificarse el tabaquismo, el consumo de alcohol, la dieta, el reflujo gastroesofágico o la obesidad.

Si nos centramos en los factores dietéticos debe remarcarse que una baja ingesta de fruta, verdura y cereales así como una ingesta elevada de salazones y ahumados, chile, carnes procesadas, carnes a la plancha o barbacoa, consumo de alcohol y la dieta occidental (ultraprocesados) hace disparar el número de casos de CE. Globalmente, el consumo de carne no ha dejado de crecer desde la segunda mitad del siglo XX. Varios estudios han relacionado el CE con el consumo total de carne, consumo de carne roja y consumo de carne procesada; incluso el medio de cocción de la carne puede agravar aún más la situación.

El estudio que os propongo hoy se ha llevado a cabo en 23 hospitales de 12 provincias del Estado Español en el período 2008-2013 bajo el paraguas del estudio MCC-Spain; un estudio encargado de averiguar los factores que causan los cánceres de mama, próstata, colorrectal, gástrico y leucemia linfocítica crónica en pacientes entre 20-85 años. A partir de este macroestudio multicéntrico, los autores han querido averiguar el papel que juega la ingesta de carne con la incidencia (aparición de nuevos casos) de CE teniendo en cuenta el tipo de carne, cocción y punto de cocción de la carne. Se reclutaron los participantes (286 con diagnóstico reciente de CE y 2993 controles que no sufrían cáncer) y se les entrenó a recolectar datos de lo que comían a diario con un cuestionario validado de frecuencia de consumo donde además de los alimentos y de las cantidades, también se tuvo en cuenta el método de cocción escogido y el punto de cocción de la carne. Los autores del estudio clasificaron carne blanca como: pollo, pavo, pato, conejo y otras aves de caza; carne roja: cerdo, ternera, cordero, vísceras de cualquiera de estos animales así como hamburguesas o albóndigas de ternera o cerdo y carne procesada: beicon, salchichas, foie-gras, paté, jamón serrano y el resto de fiambres y carnes curadas ; siendo una ración de carne total, roja o blanca de 125g y de carne procesada 50g.

De los resultados del estudio se desprende que: el consumo de carne aumenta el riesgo de sufrir CE, sobre todo en varones. El riesgo se dispara aún más si el consumo semanal de carne roja es superior o igual a 225g, el de carne procesada es superior o igual a 215g o que el punto de cocción de la carne tanto roja como blanca sea “pasada”. Los guisos/estofados y las planchas-parrillas-barbacoas son los peores tipos de cocción para la carne roja y la cocción al horno es la peor por la carne blanca. Además, en hombres existe una asociación positiva en cuanto a dosis-respuesta; es decir mayor la ingesta de carne total, carne roja, carne blanca o carne procesada, mayor el riesgo de sufrir CE.

Los autores recuerdan que varios estudios han hipotetizado la causa de aumento de la incidencia de CE y consumo de carne. Se cree que el contenido de hierro heme de la carne oxida el ADN de nuestras células y además participa en la formación dentro de nuestro cuerpo de compuestos cancerígenos N-nitrosos. Además, el hierro heme es vital para que la bacteria Helicobacter Pylori pueda crecer; recordemos que esta bacteria es la causa principal de CE. Los autores también recalcan que independientemente del contenido de hierro, en la carne (roja, blanca y procesada) puede haber un exceso de sal y está cargada de grasas saturadas, colesterol, hidrocarburos aromáticos policíclicos y aminas heterocíclicas (ambos son grupos de compuestos cancerígenos = mutágenos, que se forman en la preparación y cocción de la carne y procesados de la carne y ​​que podrían desempeñar un papel determinante en la aparición de CE). Por último, los autores recalcan que el 89% de los participantes del estudio, tanto de los casos como de los controles estaban infectados con Helicobacter Pylori.

BIBLIOGRAFIA:

Boldo E et al. Meat intake, cooking methods, doneness preferences and risk of gastric adenocarcinoma in the MCC-Spain study. Nutrients.2022:14-4852. https://doi.org/10.3390/nu14224852

Suplements de ferro i Parkinsonisme (cat/esp)

La malaltia de Parkinson (MP) és un trastorn degeneratiu del sistema nerviós central que és progressiu i caracteritza per la destrucció d’un tipus de neurones de la Substància Negra, una part del cervell encarregada, entre d’altres, de la regulació del moviment voluntari i l’ajustament corporal i que en un estat avançat pot provocar alteracions cognitives. El Parkinsonisme (PK) és un terme general que engloba l’aparició de símptomes motors idèntics a la MP (bradicinèsia, tremolor, rigidesa i alteració de la marxa), però el causant és una malaltia diferent de la MP.

Es creu que la desregulació del metabolisme del ferro és el desencadenant principal de la MP i el PK. Encara que el ferro és necessari per a la síntesi de dopamina, s’ha vist en humans i models animals l’acumulació de dipòsits de ferro al voltant de les neurones dopaminèrgiques de la Substància Negra tant en pacients MP com PK. A més en estudis anteriors, s’havia observat que el ferro empitjorava la simptomatologia en pacients de PK i en un estudi transversal la suplementació amb ferro fins i tot accelerava la progressió de la MP.

L’estudi que us proposo avui ha utilitzat les dades d’un estudi longitudinal a gran escala, el UK Biobank. Aquest estudi conté les dades mèdiques de més de 500000 participants i per l’anàlisi s’han tingut en compte els casos de MP i PK entre els participants en la franja de edat compresa entre 40-69 anys. De l’anàlisi de les dades se’n desprèn que: la predisposició genètica a patir MP és independent a la ingesta de ferro, la suplementació amb ferro fa disparar el risc de patir PK, aquest resultat és consistent amb l’observació que un excés en la ingesta de ferro accelera la MP. A més, a mode preliminar, s’està observant que quelants (fàrmacs ‘segrestadors’) de ferro poden disminuir la progressió de la MP. No obstant els autors recorden que el ferro és un mineral molt important pels humans i que el seu dèficit també pot alterar els moviments corporals. Recalquen que els suplements de ferro són rellevants per tractar un dèficit de ferro sempre que estigui ajustat i adaptat a l’individu i malaltia que provoca el dèficit.

Recomanació: no prenguis suplements de ferro pel teu compte. Deixa’t aconsellar per un diestista-nutricionista o un altre professional de la salut autoritzat, per esbrinar la causa del dèficit, la dosi i tipus de ferro.

BIBLIOGRAFIA

Takeuchi H, Kawashima R. A prospective study on the relationship of iron supplement intake, hemoglobin concentration and risk of Parkinsonism. Nutrients. 2022; 14:4671. https://doi.org/10.3390/nu14214671

ESP.- Suplementos de hierro y Parkinsonismo

La enfermedad de Parkinson (EP) es un trastorno degenerativo del sistema nervioso central que es progresivo y caracteriza por la destrucción de un tipo de neuronas de la Sustancia Negra, parte del cerebro encargada, entre otros, de la regulación del movimiento voluntario y ajuste corporal y que en un estado avanzado puede provocar alteraciones cognitivas. El Parkinsonismo (PK) es un término general que engloba la aparición de síntomas motores idénticos a la EP (bradicinesia, temblor, rigidez y alteración de la marcha), pero el causante es una enfermedad diferente a la EP.

Se cree que la desregulación del metabolismo del hierro es el desencadenante principal de la EP y el PK. Aunque el hierro es necesario para la síntesis de dopamina, se ha visto en humanos y modelos animales la acumulación de depósitos de hierro alrededor de las neuronas dopaminérgicas de la Sustancia Negra tanto en pacientes con EP como PK. Además, en estudios anteriores, se había observado que el hierro empeoraba la sintomatología en pacientes de PK y en un estudio transversal la suplementación con hierro incluso aceleraba la progresión de la EP.

El estudio que propongo hoy ha utilizado los datos de un estudio longitudinal a gran escala, el UK Biobank. Este estudio contiene los datos médicos de más de 500.000 participantes y por el análisis se han tenido en cuenta los casos de EP y PK entre los participantes en la franja de edad comprendida entre 40-69 años. Del análisis de los datos se desprende que: la predisposición genética a sufrir EP es independiente a la ingesta de hierro; la suplementación con hierro hace disparar el riesgo de sufrir PK; este resultado es consistente con la observación de que un exceso en la ingesta de hierro acelera la EP. Además, a modo preliminar, se está observando que quelantes (fármacos 'secuestradores') de hierro pueden disminuir la progresión de la EP. Sin embargo, los autores recuerdan que el hierro es un mineral muy importante para los humanos y que su déficit también puede alterar los movimientos corporales. Hacen hincapié en que los suplementos de hierro son relevantes para tratar un déficit de hierro siempre que esté ajustado y adaptado al individuo y enfermedad que provoca el déficit.

Recomendación: no tomes suplementos de hierro por tu cuenta. Déjate aconsejar por un diestista-nutricionista u otro profesional de la salud atorizado para averiguar la causa del déficit, la dosis y tipos de hierro.

BIBLIOGRAFIA 

Takeuchi H, Kawashima R. A prospective study on the relationship of iron supplement intake, hemoglobin concentration and risk of Parkinsonism. Nutrients. 2022; 14:4671. https://doi.org/10.3390/nu14214671

Idoneïtat del ioga pel tractament de la depressió i ansietat perinatal (cat/esp)

Al voltant del 12% de dones embarassades pateixen depressió arreu del món. La depressió perinatal és un trastorn depressiu major que pot manifestar-se des del començament de l’embaràs fins 4 setmanes després d’haver donat a llum. Els símptomes associats són un declivi de la memòria a curt termini, atenció i raonament. Les pacients també poden manifestar irritabilitat i trastorns del son i en casos extrems al·lucinacions o tendències suïcides. Els canvis físics i alteracions hormonals que experimenten les dones embarassades juntament amb la incògnita del transcurs i resultat de l’embaràs podrien ser els factors claus que poden propiciar a la depressió i ansietat. Depressió durant l’embaràs és sinònim de retard en el creixement intrauterí, part prematur o baix pes en néixer. En paral·lel, patir depressió perinatal pot promoure l’aparició de diabetis gestacional o hipertensió gestacional en la mare. A més, pot afectar negativament el desenvolupament emocional i conductual del nou nat. En la majoria dels casos, depressió i ansietat perinatal van lligades de la mà.

El ioga és una activitat física acceptada arreu del món que combina les postures o asanes, la respiració i la meditació pel foment de la salut i consciència corporal. Els beneficis en humans de la pràctica regular de ioga han estat validats àmpliament per la literatura científica. Els efectes terapèutics beneficiosos d’aquesta pràctica poden observar-se, entre d’altres, en la gestió de la depressió i nivells estrès i ansietat. La pràctica de qualsevol activitat física promou en major o menor mesura l’alliberament d’endorfines i, per tant, la possibilitat de regular les emocions, però el ioga va més enllà; el moviment i relaxació de músculs i teixits tous, emfatitzant la respiració amb la correcció de la postura fan del ioga una activitat idònia per a embarassades davant altres tipus d’activitat física.

Avui us presento 3 metaanàlisis dutes a terme aquest 2022 amb la mateixa temàtica: com la pràctica del ioga durant l’embaràs pot ser beneficiós en la gestió de la depressió i ansietat derivades d’aquest estat fisiològic. Tenint en compte la gran disparitat pel que fa a la freqüència, intensitat, duració o tipus de ioga emprat en els estudis inclosos en les tres metaanàlisis, els resultats deixen tot molt clar: la pràctica de ioga adaptat al període perinatal és segur i és un tractament no farmacològic efectiu en la reducció de la depressió i ansietat. Els autors de les tres metaanàlisis recalquen, però que qualsevol embarassada amb depressió ha de buscar ajuda professional i discutir amb el seu psicòleg/psiquiatre la idoneïtat de practicar ioga durant aquest període vital.

BIBLIOGRAFIA

Wan G et al. Yoga’s therapeutic effect on perinatal depression: a systematic review and meta-analysis. Psychiatria Danubina. 2022;34:195-204. https://doi.org/10.24869/psyd.2022.195

Lin I-H et al. Efficacy of prenatal yoga in the treatment of depression and anxiety during pregnancy: a systematic review and meta-analysis. Int. J. Environ. Res. PublicHealth. 2022;19:5368.
https://doi.org/10.3390/ijerph19095368

Corrigan L et al. The characteristics and effectiveness of pregnancy yoga interventions: a systematic review and meta-analysis. BMC Pregnancy Childbirth. 2022; 22:250. https://doi.org/10.1186/s12884-022-04474-9

ESP.- Idoneidad del yoga para el tratamiento de la depresión y ansiedad perinatal

Alrededor del 12% de mujeres embarazadas sufren depresión en todo el mundo. La depresión perinatal es un trastorno depresivo mayor que puede manifestarse desde el inicio del embarazo hasta 4 semanas después de haber dado a luz. Los síntomas asociados son un declive de la memoria a corto plazo, atención y razonamiento. Las pacientes también pueden manifestar irritabilidad y trastornos del sueño y en casos extremos alucinaciones o tendencias suicidas. Los cambios físicos y alteraciones hormonales que experimentan las mujeres embarazadas junto a la incógnita del transcurso y resultado del embarazo podrían ser los factores claves que pueden propiciar la depresión o ansiedad. Depresión durante el embarazo es sinónimo de retraso en el crecimiento intrauterino, parto prematuro o bajo peso al nacer. En paralelo, sufrir depresión perinatal puede promover la aparición de diabetes gestacional o hipertensión gestacional en la madre. Además, puede afectar negativamente al desarrollo emocional y conductual del recién nacido. En la mayoría de los casos, depresión y ansiedad perinatal van atadas de la mano.

El yoga es una actividad física aceptada en todo el mundo que combina las posturas o asanas, la respiración y la meditación para el fomento de la salud y conciencia corporal. Los beneficios en humanos de la práctica regular de yoga han sido ampliamente validados por la literatura científica. Los efectos terapéuticos beneficiosos de esta práctica pueden observarse, entre otros, en la gestión de la depresión y niveles estrés y ansiedad. La práctica de cualquier actividad física promueve en mayor o menor medida la liberación de endorfinas y, por tanto, la posibilidad de regular las emociones, pero el yoga va más allá; el movimiento y relajación de músculos y tejidos blandos, enfatizando la respiración con la corrección de la postura hacen del yoga una actividad idónea para embarazadas frente a otros tipos de actividad física.


Hoy os presento 3 metaanálisis llevados a cabo este 2022 con la misma temática: cómo la práctica del yoga durante el embarazo puede ser beneficioso en la gestión de la depresión y ansiedad derivadas de este estado fisiológico. Teniendo en cuenta la gran disparidad en cuanto a la frecuencia, intensidad, duración o tipo de yoga empleado en los estudios incluidos en los tres metaanálisis, los resultados dejan todo muy claro: la práctica de yoga adaptado al período perinatal es seguro y es un tratamiento no farmacológico efectivo en la reducción de la depresión y ansiedad. Los autores de los tres metaanálisis recalcan, pero que cualquier embarazada con depresión debe buscar ayuda profesional y discutir con su psicólogo/psiquiatra la idoneidad de practicar yoga durante este período vital.

BIBLIOGRAFIA

Wan G et al. Yoga’s therapeutic effect on perinatal depression: a systematic review and meta-analysis. Psychiatria Danubina. 2022;34:195-204. https://doi.org/10.24869/psyd.2022.195

Lin I-H et al. Efficacy of prenatal yoga in the treatment of depression and anxiety during pregnancy: a systematic review and meta-analysis. Int. J. Environ. Res. PublicHealth. 2022;19:5368.
https://doi.org/10.3390/ijerph19095368

Corrigan L et al. The characteristics and effectiveness of pregnancy yoga interventions: a systematic review and meta-analysis. BMC Pregnancy Childbirth. 2022; 22:250. https://doi.org/10.1186/s12884-022-04474-9

Additius alimentaris, restes de sabó i microbiota (cat/esp)

L’estudi que us proposo avui, probablement molts considerareu que no té molt pes científic a causa del baix nombre de participants, però no deixa de ser un estudi amb enfocament innovador. Es tracta de quelcom que fins ara no s’ha estudiat i respon al fet de l’elecció diària del que mengem o de com rentem els plats…… si, sona estrany el que escric però deixeu-me explicar…

Acaba de publicar-se un estudi on a partir de mostres de femta de 13 voluntaris sans, els espècimens s’han inoculat amb additius alimentaris comuns, edulcorants artificials i productes de neteja domèstica (sabó de rentar plats i pasta de dents) i s’ha observat la variació/viabilitat del microbioma, l’afectació de la seva capacitat de fermentació i la possible repercussió en la salut humana.

Els bacteris que tenim al tracte digestiu (microbioma) viuen i sobreviuen a partir de la fermentació de la fibra que ingerim diàriament. A més d’oferir-nos protecció enfront de patògens externs, també ens proporcionen un seguit de substàncies químiques molt beneficioses tan localment (manteniment de la integritat intestí, absorció nutrients, etc.) així com per exemple en la modulació del sistema immunitari o disminuir el grau d’inflamació sistèmica que puguem estar sotmesos en un moment determinat. En aquest sentit, s’ha observat un seguit d’esdeveniments que tenen en comú tant la malaltia inflamatòria intestinal, l’obesitat i la Diabetes Mellitus. Aquests esdeveniments es manifesten en l’hoste com: tenir una diversitat reduïda de la població de bacteris que conformen el microbioma, una producció baixa d’àcids grassos de cadena curta i disbiosi.

El grau de processament i nivells de conservació dels aliments que existeix en l’actualitat ha fet multiplicar en paral·lel l’ús extensiu de productes per la higiene industrial i domèstica. Està clar que avui en dia no mengem el mateix que menjàvem fa un segle i això ha suposat que la industrialització de l’alimentació tot i que aparentment ens ha fet la vida més fàcil i ens ha protegit de possibles processos infecciosos, hagi passat factura al nostre microbioma. Aquest fet s’ha considerat com la possible explicació a l’augment de la incidència (ascens dels nous casos) de malalties no transmissibles. Els aliments on s’han emprat additius i conservants alimentaris conformen més del 50% de la dieta occidental, dieta associada a l’augment de malalties no transmissibles. Tot i que els additius alimentaris han de ser testats i aprovats abans de poder ser usats en alimentació humana, fins avui no s’ha tingut en compte l’efecte que pot tenir la ingesta d’aquests compostos químics a curt termini en l’estat i funció del microbioma i a llarg termini en la salut de l’hoste.

Estudis en animals han mostrat efectes adversos per la ingesta d’additius alimentaris en la salut cardiovascular, la salut dels colonòcits (cèl·lules que donen estructura i funció al còlon) i la capa de mucosa que recobreix el tracte digestiu de l’hoste (animal) via alteració de la microbiota. Se sap que la utilització de certs emulsionants fa augmentar la permeabilitat intestinal, pot alterar la composició del microbioma i fer que per exemple l’Escherichia Coli pugui traspassar molt fàcilment els epitelis intestinals fins a arribar al torrent sanguini.

De l’estudi se’n desprèn que hi ha certs additius alimentaris, i fins i tot el sabó de rentar els plats, que generen canvis perjudicials en la composició de la microbiota intestinal generant-se una molt semblant a aquelles persones que pateixen obesitat o malaltia inflamatòria intestinal i que podrien explicar l’augment de malalties no transmissibles. Els autors apunten a ser cautelosos amb la ingesta d’aliments que continguin cinamaldehid, polisorbat-80 (E-433), sulfit de sodi (E-221), benzoat de sodi (E-211), sucralosa (E-955) i detergent de rentar plats. L’assaig amb la fermentació de les mostres de femta no deixa de ser una fotografia instantània i cal recalcar que el tracte digestiu i la interacció entre els òrgans, microbiota i aliments és molt més complex.

Recomanació: evita menjar aliments ultraprocessats, utilitza la quantitat justa de sabó de rentar plats i esbandeix-los bé per evitar que arribin restes de sabó a l’intestí.

BIBLIOGRAFIA:

The impact of food additives, artificial sweeteners and domestic hygiene products on the human gut microbiome and its fibre fermentation capacity

–> doi.org/10.1007/s00394-019-02161-8

ESP.- Aditivos alimentarios, restos de jabón y microbiota 

El estudio que os propongo hoy, probablemente muchos considerará que no tiene mucho peso científico debido al bajo número de participantes, pero no deja de ser un estudio con enfoque innovador. Se trata de algo que hasta ahora no se ha estudiado y responde al hecho de la elección diaria de lo que comemos o de cómo lavamos los platos…… sí, suena extraño lo que escribo pero dejadme explicar…

Acaba de publicarse un estudio donde a partir de muestras de heces de 13 voluntarios sanos, los especímenes se han inoculado con aditivos alimentarios comunes, edulcorantes artificiales y productos de limpieza doméstica (jabón de lavar platos y pasta de dientes) y se ha observado la variación/viabilidad del microbioma, la afectación de su capacidad de fermentación y la posible repercusión en la salud humana.

Las bacterias que tenemos en el tracto digestivo (microbioma) viven y sobreviven a partir de la fermentación de la fibra que ingerimos a diario. Además de ofrecernos protección frente a patógenos externos, también nos proporcionan una serie de sustancias químicas muy beneficiosas tan localmente (mantenimiento de la integridad intestino, absorción nutrientes, etc.) así como por ejemplo en la modulación del sistema inmunitario o disminuir el grado de inflamación sistémica que podamos estar sometidos en un momento determinado. En este sentido, se ha observado una serie de eventos que tienen en común tanto la enfermedad inflamatoria intestinal, la obesidad y la Diabetes Mellitus. Estos eventos se manifiestan en el huésped como: tener una diversidad reducida de la población de bacterias que conforman el microbioma, una producción baja de ácidos grasos de cadena corta y disbiosis.

El grado de procesamiento y niveles de conservación de los alimentos que existe en la actualidad en paralelo ha multiplicado el uso extensivo de productos para la higiene industrial y doméstica. Está claro que hoy en día no comemos lo mismo que comíamos hace un siglo y esto ha supuesto que la industrialización de la alimentación aunque aparentemente nos ha hecho la vida más fácil y nos ha protegido de posibles procesos infecciosos, haya pasado factura a nuestro microbioma. Este hecho se ha considerado como la posible explicación del aumento de la incidencia (ascenso de los nuevos casos) de enfermedades no transmisibles. Los alimentos en los que se han empleado aditivos y conservantes alimentarios conforman más del 50% de la dieta occidental, dieta asociada al aumento de enfermedades no transmisibles. Aunque los aditivos alimentarios deben ser testados y aprobados antes de poder ser usados ​​en alimentación humana, hasta la fecha no se ha tenido en cuenta el efecto que puede tener la ingesta de estos compuestos químicos a corto plazo en el estado y función del microbioma ya largo plazo en la salud del huésped.

Estudios en animales han mostrado efectos adversos por la ingesta de aditivos alimentarios en la salud cardiovascular, la salud de los colonocitos (células que dan estructura y función al colon) y la capa de mucosa que recubre el trato digestivo del huésped ( animal) vía alteración de la microbiota. Se sabe que la utilización de ciertos emulsionantes aumenta la permeabilidad intestinal, puede alterar la composición del microbioma y hacer que por ejemplo la Escherichia Coli pueda traspasar muy fácilmente los epitelios intestinales hasta llegar al torrente sanguíneo.

Del estudio se desprende que existen ciertos aditivos alimentarios, e incluso el jabón de lavar los platos, que generan cambios perjudiciales en la composición de la microbiota intestinal generándose una muy parecida a aquellas personas que padecen obesidad o enfermedad inflamatoria intestinal y que podrían explicar el aumento de enfermedades no transmisibles. Los autores apuntan a ser cautelosos con la ingesta de alimentos que contengan cinamaldehído, polisorbato-80 (E-433), sulfito de sodio (E-221), benzoato de sodio (E-211), sucralosa (E-955) y detergente de lavar platos. El ensayo con la fermentación de las muestras de heces no deja de ser una fotografía instantánea y es necesario recalcar que el trato digestivo y la interacción entre los órganos, microbiota y alimentos es mucho más compleja.

Recomendación: evita comer alimentos ultraprocesados, utiliza la cantidad justa de jabón de lavar platos y aclara bien para evitar que lleguen restos de jabón al intestino.

BIBLIOGRAFIA:

The impact of food additives, artificial sweeteners and domestic hygiene products on the human gut microbiome and its fibre fermentation capacity

--> doi.org/10.1007/s00394-019-02161-8

Arròs blanc vs. integral, la diferència si és important……..de fet, força important (cat/esp)

L’arròs és un aliment bàsic a la cuina asiàtica. Després del blat de moro, és el cereal més cultivat i es creu que és consumit per més del 50% de la població mundial. L’arròs blanc és el resultat de refinar i polir el gra d’arròs original que conté la fibra i diferents capes on s’acumulen vitamines, minerals i altres fitonutrients (principalment polifenols, fitoesterols i lignans). Un cop refinat, en el gra només resta la part midonosa i això es tradueix en que l’arròs blanc te un index glucèmic més elevat que l’arròs integral (ig 72 vs.50).

Els casos de Diabetes Mellitus tipus 2 (DMT2) no paren de créixer arreu del món, éssent més evident en els països amb una renda per càpita baixa o mitjana. D’altra banda existeixen molts estudis que associen, de froma independent, la presència de fibra o el mineral magnesi amb el risc de patir o no DMT2, de fet estudis epidemiològics han detectat l’augment del risc de patir DMT2 al menjar qualsevol cereal refinat (1). L’estudi P.U.R.E. (Prospective Urban and Rural Epidemiology study) desvetlla que una ingesta elevada de cereals refinats està associat a un augment de la mortalitat i un augment del risc cardiovascular (2).

La metanàlisi que avui us presento ha inclòs només19 articles dels 9250 revisats i que no cumplien del amb els criteris d’inclusió. Els estudis incorporats han proporcionat dades de més de 770.000 individus de la Xina, sudest asiàtic, orient pròxim, Europa, Austràlia i Estats Units. Del metanàlisi s’en desprén que el consum d’arròs blanc està associat al augment del risc de patir DMT2, proporcionalment disparant-se el risc més en dones que en homes. L’estudi ha trobat una associació inversa en menjar arròs integral i el risc de patir DMT2. A més a més, substituir arròs blanc per arròs integral es tradueix en una millora del colesterol HDL (‘colesterol bo’) (1).

BIBLIOGRAFIA:

—> (1) doi.org: 10.1136/bmjopen-2022-065426
—> (2) doi.org: 10.1136/bmj.m4948

ESP.- Arroz blanco vs. integral, la diferencia si es importante……..de hecho, bastante importante

El arroz es un alimento básico en la cocina asiática. Tras el maíz, es el cereal más cultivado y se cree que es consumido por más del 50% de la población mundial. El arroz blanco es el resultado de refinar y pulir el grano de arroz original que contiene la fibra y diferentes capas donde se acumulan vitaminas, minerales y otros fitonutrientes (principalmente polifenoles, fitoesteroles y lignanos). Una vez refinado, en el grano sólo queda la parte midonosa y esto se traduce en que el arroz blanco tiene un índice glucémico más elevado que el arroz integral (ig 72 vs.50). 

Los casos de Diabetes Mellitus tipo 2 (DMT2) no paran de crecer en todo el mundo, siendo más evidente en los países con una renta per cápita baja o media. Por otro lado existen muchos estudios que asocian, de forma independiente, la presencia de fibra o el mineral magnesio con riesgo de sufrir o no DMT2, de hecho estudios epidemiológicos han detectado el aumento del riesgo de sufrir DMT2 al comer cualquier cereal refinado (1). El estudio P.U.R.E. (Prospective Urban and Rural Epidemiology study) desvela que una elevada ingesta de cereales refinados está asociado a un aumento de la mortalidad y un aumento del riesgo cardiovascular (2). 

El metanálisis que hoy os presento ha incluido sólo 19 artículos de los 9250 revisados ​​y que no cumplían con los criterios de inclusión. Los estudios incorporados han proporcionado datos de más de 770.000 individuos de China, sudeste asiático, oriente cercano, Europa, Australia y Estados Unidos. Del metanálisis se desprende que el consumo de arroz blanco está asociado al aumento del riesgo de sufrir DMT2, proporcionalmente disparándose el riesgo más en mujeres que en hombres. El estudio ha encontrado una asociación inversa al comer arroz integral y el riesgo de padecer DMT2. Además, sustituir arroz blanco por arroz integral se traduce en una mejora del colesterol HDL (colesterol bueno) (1).

BIBLIOGRAFIA:

—> (1) doi.org: 10.1136/bmjopen-2022-065426
—> (2) doi.org: 10.1136/bmj.m4948

Greixos, sucres i processos cognitius (cat/esp)

Des de fa temps s’està estudiant l’impacte dels macronutrients (carbohidrats, greixos i proteïnes) i les hormones sobre les estructures que componen el sistema nerviós central (cervell i medul·la espinal) i també sobre els processos cognitius. Està del tot clar com una ingesta calòrica inadequada i el sedentarisme equivalen a obesitat. Globalment, el nombre de persones que pateixen obesitat no para de créixer de forma exponencial; segons l’Organització Mundial de la Salut el 2016 hi havia més de 650 milions de persones obeses arreu del món. Patir obesitat dispara el risc de patir demència a mesura que envellim i les alteracions de les funcions executives, memòria de treball, aprenentatge verbal, etc. poden començar a manifestar-se des d’un començament. Patir obesitat també és un factor de risc per desenvolupar Diabetis Mellitus tipus 2, hipercolesterolèmia, hipertensió o Síndrome Metabòlic; disfuncions que també afecten de forma independent a la cognició.

L’objectiu de la revisió sistemàtica que us proposo avui ha estat revisar de forma molt global, els hàbits dietètics i els factors nutricionals que intervenen en la dinàmica cognitiva i connexions neurològiques. Els autors resumeixen que la ingesta d’aliments obesogènics caracteritzats per greixos saturats i hidrats de carboni refinats i/o un excés calòric condueix a un declivi metabòlic i cognitiu, observant-se una afectació important de l’hipocamp (estructura cerebral implicada directament en la memòria, producció i regulació d’estats emocionals). Els danys neurològics ocorreguts en aquesta estructura cerebral comporta un decaïment progressiu de les aptituds d’aprenentatge i memòria i dispara el risc de patir malalties neurodegeneratives.

Amb la revisió, els autors constaten que una dieta alta en greixos (especialment greixos saturats, greixos trans i colesterol) i una dieta alta en sucres refinats (sucrosa, fructosa i dextrosa) produeixen un declivi cognitiu a qualsevol edat. El consum d’una dieta alta en greix té efectes negatius en el desenvolupament i maduració del sistema nerviós central en els més joves i en la gent gran s’accentua encara més el decaïment cognitiu associat a l’edat. L’excés d’una ingesta de fructosa (fins i tot per damunt de la sucrosa) encara que sigui per un període molt curt de temps també afecta de forma negativa als més joves. Les dones resisteixen millor la degradació cognitiva lligada amb una dieta obesogènica gràcies en part, als nivells d’estrògens. Els greixos omega-3 bloquegen el dany que pateixen les connexions nervioses a mesura que envellim o s’inicia la neurodegeneració, alentint el declivi cognitiu. Els omega-3 també poden revertir la majoria d’efectes perjudicials que poden succeir a les connexions sinàptiques de l’hipocamp.

Recomanació: potencia el consum diari de fruita seca, llavors i algues per aportar a la teva dieta una bona quantitat d’omega 3; a més a més els productes d’origen vegetal tenen altres substàncies naturals que protegeixen el Cervell i la resta del sistema nerviós així com els processos cognitius. Redueix/minimitza/elimina (depenent del teu objectiu) el consum d’aliments d’origen animal, ja que són una font de greixos saturats, greixos trans i colesterol.

BIBLIOGRAFIA:

–>doi.org: 10.3390/nu14194137

ESP.- Grasas, azúcares y procesos cognitivos

Desde hace tiempo se esta estudiando el impacto de los macronutrientes (carbohidratos, grasas y proteínas) y las hormonas sobre las estructuras que componen el sistema nervioso central (cerebro y médula espinal) y también sobre los procesos cognitivos. Asimismo, está claro como una ingesta calórica inadecuada y el sedentarismo equivalen a obesidad. Globalmente, el número de personas que padecen obesidad no deja de crecer de forma exponencial; según la Organización Mundial de la Salud en 2016 había más de 650 millones de personas obesas en todo el mundo. Sufrir obesidad dispara el riesgo de sufrir demencia a medida que envejecemos y las alteraciones de las funciones ejecutivas, memoria de trabajo, aprendizaje verbal, etc. pueden empezar a manifestarse desde un principio. Sufrir obesidad también es un factor de riesgo para desarrollar Diabetes Mellitus tipo 2, hipercolesterolemia, hipertensión o Síndrome Metabólico; disfunciones que también afectan de forma independiente a la cognición.

El objetivo de la revisión sistemática que les propongo hoy ha sido revisar de forma muy global, los hábitos dietéticos y los factores nutricionales que intervienen en la dinámica cognitiva y conexiones neurológicas. Los autores resumen que la ingesta de alimentos obesogénicos caracterizados por grasas saturadas e hidratos de carbono refinados y/o un exceso calórico conduce a un declive metabólico y cognitivo, observándose una afectación importante del hipocampo (estructura cerebral implicada directamente en la memoria, producción y regulación de estados emocionales). Los daños neurológicos ocurridos en esta estructura cerebral comporta un progresivo decaimiento de las aptitudes de aprendizaje y memoria y dispara el riesgo de padecer enfermedades neurodegenerativas.

Con la revisión, los autores constatan que una dieta alta en grasas (especialmente grasas saturadas, grasas trans y colesterol) y una dieta alta en azúcares refinados (sucrosa, fructosa y dextrosa) producen un declive cognitivo a cualquier edad. El consumo de una dieta alta en grasa tiene efectos negativos en el desarrollo y maduración del sistema nervioso central en los más jóvenes y en la gente mayor se acentúa aún más el decaimiento cognitivo asociado a la edad. El exceso de una ingesta de fructosa (incluso por encima de la sucrosa) aunque sea por un período muy corto de tiempo también afecta de forma negativa a los más jóvenes. Las mujeres resisten mejor la degradación cognitiva ligada a una dieta obesogénica gracias en parte a los niveles de estrógenos. Las grasas omega-3 bloquean el daño que sufren las conexiones nerviosas a medida que envejecemos o cuando se inicia la neurodegeneración, ralentizando el declive cognitivo. Los omega-3 también pueden revertir la mayoría de efectos perjudiciales que pueden suceder en las conexiones sinápticas del hipocampo.

Recomendación: potencia el consumo diario de frutos secos, semillas y algas para aportar a tu dieta una buena cantidad de omega-3; además, los productos de origen vegetal tienen otras sustancias naturales que protegen el cerebro y el resto del sistema nervioso así como los procesos cognitivos. Reduce/minimiza/elimina (dependiendo de tu objetivo) el consumo de alimentos de origen animal, ya que son una fuente de grasas saturadas, grasas trans y colesterol.

Fatiga visual digital (cat/esp)

L’ús generalitzat i perllongat de telèfons mòbils tauletes i ordinadors pot desembocar en tot un seguit de simptomatologia relacionada amo l’ull i la visió i que s’anomena fatiga visual digital. L’ús i dependència d’aquests artefactes abraça l’àmbit personal, educacional i ocupacional. L’Associació Nord-americana d’Optometristes considera que més de 2 hores d’exposició ininterrompuda a una pantalla ja és suficient per començar a experimentar desconfort visual i a desenvolupar alteracions relacionades amb la visió. A causa del relatiu recent ús extensiu d’aquests aparells, les implicacions a llarg termini amb la fatiga visual digital resten per dilucidar.

El 80% dels adults nord-americans superen amb escreix les 2 hores d’exposició, de fet es creu que hi passen més de 7 hores, i la majoria de cops alternant dos dispositius alhora. Els símptomes associats a la fatiga visual digital són: fatiga ocular, coïssor, mal de cap, visió borrosa, diplopia i sequedat ocular. A més existeix evidència científica entre l’ús de dispositius electrònics de mà i alteracions psicològiques i del ritme circadià; especialment quan aquests dispositius s’utilitzen just abans d’anar a dormir. Aquest patró pot comportar insomni i somnolència diürna fet que promou un cronotip vespertí; l’individu està despert fins tard i el seu patró de son va des de les 3 de la matinada fins a les 11 del matí. Aquesta alteració dels ritmes circadians fa que s’activi la secreció de les hormones relacionades amb l’estrès i puguin aparèixer els primers signes d’ansietat i depressió (aquest comportament és força comú entre la població estudiant) i es generi una atmosfera prooxidant. Per tal de gestionar el millor possible aquest patró que acaba d’irrompre a les nostres vides, els experts recomanen:

1) Aixecar la vista de la pantalla cada 20 minuts i fixar-la en un objecte a 20 metres de distància durant 20 segons (20-20-20), al llarg de la jornada laboral i evitar al màxim l’ús dels aparells a mida s’acosta la nit.


2) Proporcionar els nutrients idonis per contrarestar els efectes negatius de tal exposició i mantenir un rendiment visual òptim.

Estudis científics han mostrat amb escreix una millora important a curt termini pel que fa a la a suplementació amb omega-3 i la sequedat ocular. Els flavonoides són un grup de compostos fenòlics que trobem només en el regne vegetal. Les antocianines són un dels flavonoides més estudiats, ja que presenten propietats notables antioxidants, antiinflamatòries i immunomoduladores, millorant la microcirculació de les estructures oculars, la funció acomodativa de l’ull i la producció de llàgrimes. La fototoxicitat en estar exposats a la llum blava que desprenen els LEDS fa que particularment el teixit de la retina sigui molt vulnerable a la formació de radicals lliures I la subseqüent activació dels mecanismes proinflamatoris. Afortunadament, els carotenoides, els pigments provinents de les plantes, actuen com a filtre i ens protegeixen contra la llum blava, especialment la luteïna, la zeaxantina i també l’astaxantina.

Recomanació: per fer front a la Fatiga Visual Digital, inclou en la teva dieta les algues, les crucíferes i fruites del bosc.

BIBLIOGRAFIA:

—> doi.org: 10.3390/nu14194005

ESP.- Fatiga Visual Digital

El uso generalizado y prolongado de teléfonos móviles tabletas y ordenadores puede desembocar en una serie de sintomatología relacionada con el ojo y la visión y que se denomina fatiga visual digital. El uso y dependencia de estos artefactos abarca el ámbito personal, educacional y ocupacional. La Asociación Estadounidense de Optometristas considera que más de 2 horas de exposición ininterrumpida en una pantalla ya es suficiente para empezar a experimentar desconfort visual y desarrollar alteraciones relacionadas con la visión. Debido al relativo reciente uso extensivo de estos aparatos, las implicaciones a largo plazo de la fatiga visual digital quedan aún por dilucidar.

El 80% de los adultos estadounidenses superan con creces las 2 horas de exposición, de hecho se cree que pasan más de 7 horas, y la mayoría de veces alternando dos dispositivos a la vez. Los síntomas asociados a la fatiga visual digital son: fatiga ocular, escozor, dolor de cabeza, visión borrosa, diplopia y sequedad ocular. Además existe evidencia científica entre el uso de dispositivos electrónicos de mano y alteraciones psicológicas y ritmo circadiano; especialmente cuando estos dispositivos se utilizan justo antes de acostarse. Este patrón puede comportar insomnio y somnolencia diurna, hecho que promueve un cronotipo vespertino; el individuo está despierto hasta tarde y su patrón de sueño va desde las 3 de la madrugada hasta las 11 de la mañana. Esta alteración de los ritmos circadianos hace que se active la secreción de las hormonas relacionadas con el estrés y puedan aparecer los primeros signos de ansiedad y depresión (este comportamiento es bastante común entre la población estudiante) y se genere una atmósfera prooxidante. Para gestionar lo mejor posible este patrón que acaba de irrumpir en nuestras vidas, los expertos recomiendan:

1) Levantar la vista de la pantalla cada 20 minutos y fijarla en un objeto a 20 metros de distancia durante 20 segundos (20-20-20), a lo largo de la jornada laboral y evitar al máximo el uso de los aparatos a medida que se acerca la noche.


2) Proporcionar los nutrientes idóneos para contrarrestar los efectos negativos de tal exposición y mantener un óptimo rendimiento visual.

Estudios científicos han mostrado con creces una mejora importante a corto plazo en cuanto a la sequedad ocular y la suplementación con omega-3. Los flavonoides son un grupo de compuestos fenólicos que encontramos sólo en el reino vegetal. Las antocianinas son uno de los flavonoides más estudiados, puesto que presentan propiedades notables antioxidantes, antiinflamatorias e inmunomoduladoras, mejorando la microcirculación de las estructuras oculares, la función acomodativa del ojo y la producción de lágrimas. La fototoxicidad al estar expuestos a la luz azul que desprenden los LEDS hace que particularmente el tejido de la retina sea muy vulnerable a la formación de radicales libres y la subsiguiente activación de los mecanismos proinflamatorios. Afortunadamente, los carotenoides, los pigmentos provenientes de las plantas, actúan como filtro y nos protegen contra la luz azul, especialmente la luteína, la zeaxantina y también la astaxantina.

Recomendación: para hacer frente a la Fatiga Visual Digital, incluye en tu dieta las algas, las crucíferas y los frutos del bosque.

La connexió entre els nivells de iode i la depressió (cat/esp)

La depressió és una malaltia que pot aparèixer per factors genètics, ambientals o dietètics. L’Organització Mundial de la Salut creu que el 2030 aquest trastorn depressiu major posarà contra les cordes a tots els Sistemes Sanitaris globalment. Des de fa temps existeixen estudis científics que han avaluat la relació entre carències dietètiques i la depressió.

El iode és un mineral clau en la síntesi de les hormones tiroidals, també participa en l’estabilitat de certes reaccions químiques del sistema nerviós i se sap que les hormones tiroidals poden regular la funció nerviosa de certes malalties neuropsiquiàtriques.

L’estudi que us proposo avui ha avaluat la relació entre l’eliminació de iode per l’orina i la depressió. La concentració de iode en l’orina és l’indicador més fiable per valorar l’estatus d’aquest micronutrient a escala poblacional. Major concentració de iode en l’orina equival a menor reserves de iode en el nostre cos, per tant un possible dèficit nutricional. Per dur a terme l’estudi s’ha emprat a 8935 participants del sistema d’informació nord-americà NHANES que complien amb els requisits de l’estudi; gairebé 50% dones i 50% homes, majors de 20 anys, no lactants ni embarassades. Dels resultats de l’estudi se’n desprèn que el 9,26% dels participants patien depressió i el perfil estadísticament significatiu per patir símptomes depressius són persones entre 40-59 anys o ser dona o ser una persona obesa o ser fumador/-a o ser bevedor/-a d’alcohol o viure sol/-a o patir hipertensió o patir Diabetes Mellitus o haver patit un d’accident cerebrovascular. Els participants amb símptomes depressius tenien una concentració de iode en orina major que les persones que no presentaven símptomes depressius.

Vistos els resultats, els autors de l’estudi hipotetitzen que “…la raó més probable és que la deficiència de iode pot causar hipotiroïdisme, que perjudica la normal neurogènesi i redueix el nombre de nous neuroblasts i neurones immadures fet que condueix a trastorns de l’estat d’ànim”.

Recomanació: per arribar a uns nivells òptims de iode menja diàriament una petita quantitat (1 cullerada de te) d’algues, per exemple afegint-les a una amanida. Aquesta recomanació no és vàlida per aquelles persones que pateixin hipertiroïdisme o hipotiroïdisme autoimmune.

BIBLIOGRAFIA:

—> doi.org: 10.3390/nu14194165

ESP.- La conexión entre los niveles de yodo y la depresión

La depresión es una enfermedad que puede aparecer por factores genéticos, ambientales o dietéticos. La Organización Mundial de la Salud cree que en 2030 este trastorno mayor depresivo pondrá globalmente contra las cuerdas a todos los Sistemas Sanitarios. Desde hace tiempo, existen estudios científicos que han evaluado la relación entre carencias dietéticas y la depresión. El yodo es un mineral clave en la síntesis de las hormonas tiroideas, también participa en la estabilidad de ciertas reacciones químicas del sistema nervioso y se sabe que las hormonas tiroideas pueden regular la función nerviosa de ciertas enfermedades neuropsiquiátricas.

El estudio que propongo hoy ha evaluado la relación entre la eliminación de yodo por la orina y la depresión. La concentración de yodo en la orina es el indicador más fiable para valorar el estatus de este micronutriente a escala poblacional. Mayor concentración de yodo en la orina equivale a menor reserva de yodo en nuestro cuerpo. Para llevar a cabo el estudio se ha empleado a 8935 participantes del sistema de información norteamericano NHANES que cumplían con los requisitos del estudio; casi 50% mujeres y 50% varones, mayores de 20 años, no lactantes ni embarazadas.

De los resultados del estudio se desprende que el 9,26% de los participantes sufrían depresión y el perfil estadísticamente significativo para poder sufrir síntomas depresivos son personas entre 40-59 años o ser mujer o ser una persona obesa o ser fumador/- a, o ser bebedor/a de alcohol, o vivir solo/a o sufrir hipertensión o sufrir Diabetes Mellitus o haber sufrido uno accidente cerebrovascular. Los participantes con síntomas depresivos tenían una concentración de yodo en orina mayor que las personas que no presentaban síntomas depresivos.

Vistos los resultados, los autores del estudio hipotetizan que “…la razón más probable es que la deficiencia de yodo puede causar hipotiroidismo, que perjudica la normal neurogénesis y reduce el número de nuevos neuroblastos y neuronas inmaduras hecho que conduce a trastornos del estado de ánimo”.

Recomendación: para llegar a unos niveles óptimos de yodo come a diario una pequeña cantidad (1 cucharada de té) de algas, por ejemplo añadiéndolas a una ensalada. Esta recomendación no es válida para aquellas personas que sufran hipertiroidismo o hipotiroidismo autoinmune.

Dèficit subclínic de magnesi i cardiopaties (cat/esp)

El nostre cos conté aproximadament 25g de magnesi. El magnesi és un mineral que participa en l’activació de més de 300 reaccions químiques i és responsable, entre d’altres, de la contracció-relaxació muscular. El 90% es troba emmagatzemat als ossos (63%) o bé a l’interior de les cèl·lules dels músculs (27%); només un 10% de magnesi circula per la sang. Quan els nivells en sang són baixos, part del magnesi emmagatzemat als ossos o músculs és alliberat per restituir els nivells òptims. Això es pot traduir que tenir uns nivells òptims de magnesi a la sang no equival a tenir uns nivells òptims de magnesi en ossos o músculs (dipòsits) i aquesta situació podria promoure, per exemple, l’aparició d’osteopènia, l’agreujament d’una osteoporosi o patiment de fractures òssies.

–> El dèficit d’aquest micronutrient pot ser degut a:

-que mengem molts aliments processats (durant el processat dels aliments es perd bona part del magnesi)

-ingesta elevada de fòsfor (refrescs de cola, additius alimentaris en embotits, etc)

-que mengem aliments que han estat cultivats en sòls pobres en magnesi i la fruita/verdura contingui nivells baixos de magnesi

-suplements de calci

-suplements de vitamina D

-ingesta d’alumini (paper d’alumini per cuinar, fàrmacs que contenen alumini, utensilis de cuina, etc.)

-dèficit de vitamina B6

-ingesta d’alcohol

-fàrmacs diürètics

-resistència a la insulina

-mal control de la Diabetis Mellitus tipus 1 o tipus 2

-malabsorció de magnesi per algun procés inflamatori intestinal

-diarrea

-menstruació excessiva

-hipocloridria (nivells baixos d’àcid a l’estómac)

Hi ha dos tipus de dèficit, un dèficit franc per exemple si no prenc iode a través de la dieta acabaré desenvolupant un goll o bé un dèficit subclínic quan es produeix una ‘apagada’ lent però continuada de les funcions cel·lulars o bioquímiques per la manca d’un nutrient i que dóna lloc a laparició de malalties cròniques. L’evidència científica actual suggereix que globalment el dèficit subclínic de magnesi està molt estès i pot ser causant de moltes malalties cròniques, entre les quals les malalties cardiovasculars i la mort prematura. Un dèficit de magnesi pot causar hipertensió, augmenta la predisposició de patir aterosclerosi, calcificacions de l’artèria aorta, degeneració de les fibres musculars del miocardi i inflamació del teixit connectiu a qualsevol part del cos. Els aliments més rics en magnesi (100g) són els aliments d’origen vegetal, sent en ordre decreixent: llavors de carbassa, llavors de chia, ametlles, bledes i vegetals de fulla verda fosca, anacards, cacauets, civada, pa integral, alvocat, arròs integral, etc.

BIBLIOGRAFIA:

–>doi.org: 10.1136/openhrt-2017-000668

ESP.- Déficit subclínico de magnesio y cardiopatías

Nuestro cuerpo contiene aproximadamente 25g de magnesio. El magnesio es un mineral que participa la activación de más de 300 reacciones químicas y es responsable, entre otros, de la contracción-relajación muscular. El 90%se encuentra almacenado en los huesos (63%) o bien en el interior de las células de los músculos (27%); sólo un 10% de magnesio circula por la sangre. Cuando los niveles en sangre son bajos, parte del magnesio almacenado en los huesos o músculos es liberado para restituir los niveles óptimos. Ello puede traducirse a que tener unos niveles óptimos de magnesio en sangre no equivale a tener unos niveles óptimos de magnesio en huesos o músculos (depósitos) y esta situación podría promover, por ejemplo, la aparición de osteopenia, el agravamiento de una osteoporosis o padecimiento de fracturas óseas.

–> El déficit de este micronutriente puede ser debido a:

-que comamos muchos alimentos procesados (durante el procesado de los alimentos se pierde buena parte del magnesio)
-ingesta elevada de fósforo (refrescos de cola, aditivos alimentarios en embutidos, etc)
-que comamos alimentos que han sido cultivados en suelos pobres en magnesio y la fruta/verdura contenga niveles bajos de magnesio
-toma de suplementos de calcio
-toma se suplementos de vitamina D
-ingesta de aluminio (papel de aluminio para cocinar, fármacos que contienen aluminio, utensilios de cocina, etc.)
-déficit de vitamina B6
-ingesta de alcohol
-fármacos diuréticos
-resistencia a la insulina
-mal control de la Diabetes Mellitus tipo 1 o tipo 2
-malabsorción de magnesio por algún proceso inflamatorio intestinal
-diarrea
-menstruación excessiva
-hipocloridria (niveles bajos de ácido en el estómago)

Existen dos tipos de déficit, un déficit franco por ejemplo si no tomo yodo a través de la dieta terminaré desarrollando un bocio o bien un déficit subclínico cuando se produce un ‘apagón’ lento pero continuado de las funciones celulares o bioquímicas por la falta de un nutriente y que da lugar a la aparición de enfermedades crónicas. La evidencia científica actual sugiere que globalmente el déficit subclínico de magnesio está muy extendido y puede ser causante de muchas enfermedades crónicas entre ellas las enfermedades cardiovasculares y la muerte prematura. Un déficit de magnesio puede causar hipertensión, aumenta la predisposición de padecer aterosclerosis, calcificaciones de la arteria aorta, degeneración de las fibras musculares del miocardio e inflamación del tejido conectivo en cualquier parte del cuerpo.

Los alimentos más ricos en magnesio (100g) son los alimentos de origen vegetal, siendo en orden decreciente: pepitas de calabaza, semillas de chía, almendras, acelgas y vegetales de hoja verde oscura, anacardos, cacahuetes, avena, pan integral, aguacate, arroz integral, etc.